La instantània

Com que la part habitada queda un poc allunyada i confusa, la piràmide s'aixeca enmig de la terra plana i sense ni un sol arbre que marqui una mínima ombra. La construcció, construïda durant la IV dinastia, és un fort crit enmig de la buidor. Perquè, ficada dins la solitud, aquesta sorprenent i bella piràmide no té ni visitants. Un hi va escortat per un cotxe de policia turística i, en arribar, ja marxa l'autocar amb estudiants locals.

Per l'entorn només hi respiren les persones de la seguretat i els empleats que ajudaran a visitar l'interior de la piràmide "una baixada de 75 metres" i de la mastaba. Tothom té la seva àrea i, per tant, espera la propina corresponent. I cal demanar-se: quina importància té el temps, l'esforç, la propina i la pols que s'agafa arrossegant-se penetrant a l'interior de la mastaba? Cap ni una. Amb la mirada es fa un gir per l'entorn, i només arriba el diluït murmuri dels minarets. Després, quan ja és té bona perspectiva de la gran piràmide, cal asseure's i omplir-se els ulls filant sobre el temps passat i la seva gent. O, simplement, només mirar sense entendre res. Però mirant i gaudint.