Espàrtac és mort (71)

Miquel Ferrà i Martorell24/01/02 0:00

Espàrtac, cap dels esclaus rebels, és mort després d'haver resistit durant dos anys les legions romanes. Des d'aleshores, el seu nom personifica l'oprimit que lluita per trencar les seves cadenes. En els antics dies de la Roma imperial el poble tenia per divertiment predilecte l'espectacle dels gladiadors, ja fos lluitant els uns contra els altres o contra les feres, en el circ. Hi havia un circ a cada ciutat romana i en cas que aquesta fos petita, com s'esdevenia a Pollentia (Alcúdia), es feia servir el teatre. Hi havia entre els esclaus molts grecs i Espàrtac ho era, com indica el seu nom. Aquest, home de gran bravesa, aconseguí de sublevar els seus companys contra el poder de Roma i derrotà els exèrcits romans per dues o tres vegades. Però amb la seva mort s'acabà la rebel·lió i l'host rebel fou dispersada. Un autor nord-americà, Elies Kellog va posar en llavis d'Espàrtac una arenga dirigida als seus companys d'esclavatge. Aquí en teniu alguns fragments: «Em deis capitost, i feis bé a reconèixer per capitost a qui, per espai de més de dotze anys, s'ha trobat a la sorra amb tota mena d'homes i animals de què el pot proveir el vast imperi de Roma, i mai no ha hagut d'abaixar el braç...»

Sembla que era, efectivament, campió de campions. Però ni el més brutal matancer de carn humana, forçat per les circumstàncies, no pot ser desposseït d'alguna espurna de sentiment...

«Avui he mort un home sobre la sorra; i en trencar-li la careta del seu elm m'he sentit aterrat... Era el meu amic! M'ha reconegut, ha dibuixat un feble somriure, ha badat la boca per alenar i ha expirat... El mateix somrís amable en els seus llavis que jo hi havia vist sempre quan, en els venturosos dies de la meva infantesa, escalàvem junts els escarpats penyals per tal d'agafar els primers raïms madurs i portar-los a casa en infantil triomf. Vaig dir al pretor que aquell home mort havia estat per a mi un gran amic, sempre donat i generós, i li vaig pregar de donar-me el seu cos per tal de cremar-lo en una pira funerària i plorar sobre les seves cendres. Sí. Agenollat, enmig de la pols i la sang de la sorra, li vaig demanar aquesta miserable gràcia, mentre tots els allà reunits, donzelles i matrones i les sagrades verges que ells anomenen vestals, i la plebs, llançaven crits de burla, jutjant, en veritat, molt rar divertiment veure el més ferotge gladiador de Roma posar-se blanc i tremolar a la vista d'aquell tros d'argila sagnant. I el pretor, decantant-me amb un cop de peu, com si jo fos un apestat, em digué greument: Que es podreixi aquesta carronya! Únicament els romans són nobles! Ja ho veis, gladiadors companys: tots vosaltres i jo mateix hem de morir com els cans...»

Seguia l'arenga amb raons que ni el diable no hauria pogut negar i la revolta ja era segura. Demostrarien a Roma que eren alguna cosa més que carn morta per a divertiment públic...

«Exterminau la guàrdia, guanyau els passos de les muntanyes i feis com els vostres avis a les Termòpiles. Ha mort Esparta? S'ha gelat en les vostres venes l'antic esperit grec quan així us humiliau i doblegau, com un gos apallissat, sota les fuetades del seu senyor? Oh, camarades! Oh, guerrers! Oh, tracis! Si hem de lluitar, lluitem per a nosaltres mateixos! Si hem d'assassinar, assassinem els nostres opressors! Si hem de morir, sia sota el cel esbargit, prop dels clars corrents dels rius, en la noble i hermosa batalla!»

Somnis de llibertat que acabaren de mala manera.

Miquel Ferrà i Martorell