Les tribulacions del pintor Calbo (1779)

Un dels pintors més interessants que hem tingut a les illes és el menorquí Pasqual Calbo (Maó, 1752-1817), el qual ens ha deixat testimoni gràfic de la situació social i política del segle XVIII a Menorca, quan l'illa passà per la dominació anglesa amb parèntesi francès i espanyol. Gran viatger, el trobam al llarg de la seva vida a Gènova, Venècia, Roma, Viena... Les seves qualitats de gran artista no passaren desapercebudes al que seria el seu principal mecenes, Wenceslau Antoni de Kaunitz-Rietberg (Viena, 1711-1794), un home amant de les belles arts, conseller d'Estat de Carles VI. Aconseguí aquest que Calbo fos pensionat imperial i això va permetre que el menorquí treballàs de valent en obres de notable mèrit. Segons l'excel·lent biografia de l'autora Maria Sintes i de Olivar, Pasqual Calbo era perseguit per freqüents depressions que el feien patir i desconfiar. I així, aquesta historiadora, ens explica que «en una carta dirigida a Monsieur Calbo. Peintre a Vienne», datada l'agost de 1779, deu mesos després del seu nomenament, Kaunitz es mostrava afectuós i paternal, atribuïnt la passione di animo que, segons sembla, patia el pintor, a l'excés de feina al qual estava sotmès, i li recomanà que acceptàs la teràpia de llargs passeigs sota els arbres i conversacions amb amics. La llegenda diu que Calbo, sofria, en realitat, un romàntic mal d'amors l'origen de la qual es remuntava a la seva estada a Venècia; allà s'hauria enamorat d'una dama de la noblesa, el retrat de la qual portava sempre amb ell, i a qui no podia tenir accés...»