La instantània

Aquesta és una mesquita vella, tot i que s'hi treballa en un intent de mantenir-la amb la seva bellesa i dignitat. Si es puja per l'escala que dóna voltes al tronc del minaret, quan s'arriba a la part més alta es té una visió sorprenent d'una part del vell Caire. Tot un horitzó de cúpules i minarets envolta el lloc dedicat a la pregària. Però també es veuen els terrats de les cases, on hi han anat a parar els enderrocs inútils. O, potser, es guarden perquè possiblement un dia es farà un nou pis sobre tots els últims pisos de la ciutat. Pels quatre costats es fa present un panorama espès, amb rierols de gent i cotxes, renous mig amagats d'una vida encaixonada. I sempre el polsim de la ciutat, que apareix daurat o gris segons l'hora del dia, el temps que fa o els ulls de la persona que ho mira.

Si es dirigeix la vista envers el pati de la mesquita, llavors apareix una geometria exemplar, on els arcs, les finestres i les dues tonalitats del trespol sembla que s'hagin fet calculant fins a l'últim mil·límetre per mantenir el sempre difícil equilibri de la perfecció. També es comprova que, dins la penombra fresca dels arcs, un home està intentant "i ho aconsegueix" treure filigranes d'una pedra que, en principi, s'hi resistia. I aconseguirà convertir-la en una peça que encaixarà, sense desentonar, amb les que han pogut i sabut resistir centenars d'anys. Un dia s'arribà a Medinât al"Zahrâ* de Còrdova.