El lladre i el metge (1840)

Miquel Ferrà i Martorell02/04/01 0:00

Conta la premsa anglesa que un metge de Londres, home de gran prestigi dins la seva professió i afavorit també per la fortuna econòmica, anà a cobrar un dia una quantitat important de doblers, part en bitllets de banc, part en or. Quan tornava a casa seva amb les lliures esterlines, l'aturà en el carrer un home que semblava molt apressat, que rebufava amb gran cansament i angoixa. Aquest pregà al doctor d'anar a casa seva, ja que la seva dona tenia una hemorràgia tan violenta que el remei hauria d'esser a l'instant per a no colar la vida. Li va dir que li pagaria una guinea per la visita, quantitat ben interessant en aquells dies. El metge, certament avar i ambiciós, hi va consentir i havent acceptat aquella proposició sense pensar-s'ho dues vegades, digué a l'home que el seguiria fins al seu habitatge. Arribaren, efectivament, en quatre gambades a un carrer miserable i a un edifici igualment humil i ruïnós.

Pujaren al tercer pis i entraren en una cambra mig fosca. Tot d'una, el desconegut tancà la porta en clau per dintre i es va treure una pistola. Mentre apuntava la seva víctima amb una mà, sostenia en l'altra una bossa buida i oberta. Amb el clàssic sentit de l'humor de la flegma britànica, va dir: "Mirau! Aquesta és la meva dona. Ahir va patir de forta hemorràgia i la tal sagnia la posà en el penós estat que es troba ara. Vós sou un dels nostres millors metges, i jo sé que ningú no la pot guarir millor. Ara mateix portau a la butxaca el remei que ella ha de menester. Donau-l'hi doncs sense perdre un minut o us guanyareu dues píndoles de plom.

El doctor protestà, va fer alguns gestos ben irat, però obeí. Posà doncs, dins la bossa, les monedes i es guardà els bitllets. El lladre va conèixer el truc i afegí: Ara m'heu de donar totes aquestes receptes que també portau a la butxaca...

Li entregà el metge els bitllets i el bandit digué encara: "Us he promès de pagament una guinea. Aquí la teniu.
Llavors acompanyà el doctor escales avall fins al carrer i després fins a la cantonada. Finalment, va desaparèixer.
Advertia el periòdic que mai no havien de seguir els desconeguts puix aquest cas es donava amb certa freqüència. I explicava un recol·lector d'aquesta casta de fets, Felip Monlau: «La vida és un combat etern entre rics i pobres; entre els que tenen molt i els que no tenen res: la propietat és declarada de forma permanent en estat de setge... Sortir a un camí reial, i amb un trabuc o una navalla de tres pams per a demanar soldànicament els diners o la vida, no és cap truc ni cosa que ho valgui. Això ho fan els tontos, els que manquen d'enginy per a robar en lloc poblat...».

I deia Maquiavel: «Els homes són tan simples que el que vol enganyar sempre troba algú que s'ho deixa fer».
I és ben cert!