Conta la premsa anglesa que un metge de Londres, home de gran
prestigi dins la seva professió i afavorit també per la fortuna
econòmica, anà a cobrar un dia una quantitat important de doblers,
part en bitllets de banc, part en or. Quan tornava a casa seva amb
les lliures esterlines, l'aturà en el carrer un home que semblava
molt apressat, que rebufava amb gran cansament i angoixa. Aquest
pregà al doctor d'anar a casa seva, ja que la seva dona tenia una
hemorràgia tan violenta que el remei hauria d'esser a l'instant per
a no colar la vida. Li va dir que li pagaria una guinea per la
visita, quantitat ben interessant en aquells dies. El metge,
certament avar i ambiciós, hi va consentir i havent acceptat
aquella proposició sense pensar-s'ho dues vegades, digué a l'home
que el seguiria fins al seu habitatge. Arribaren, efectivament, en
quatre gambades a un carrer miserable i a un edifici igualment
humil i ruïnós.
Pujaren al tercer pis i entraren en una cambra mig fosca. Tot
d'una, el desconegut tancà la porta en clau per dintre i es va
treure una pistola. Mentre apuntava la seva víctima amb una mà,
sostenia en l'altra una bossa buida i oberta. Amb el clàssic sentit
de l'humor de la flegma britànica, va dir: "Mirau! Aquesta és la
meva dona. Ahir va patir de forta hemorràgia i la tal sagnia la
posà en el penós estat que es troba ara. Vós sou un dels nostres
millors metges, i jo sé que ningú no la pot guarir millor. Ara
mateix portau a la butxaca el remei que ella ha de menester.
Donau-l'hi doncs sense perdre un minut o us guanyareu dues píndoles
de plom.
El doctor protestà, va fer alguns gestos ben irat, però obeí.
Posà doncs, dins la bossa, les monedes i es guardà els bitllets. El
lladre va conèixer el truc i afegí: Ara m'heu de donar totes
aquestes receptes que també portau a la butxaca...
Li entregà el metge els bitllets i el bandit digué encara: "Us
he promès de pagament una guinea. Aquí la teniu.
Llavors acompanyà el doctor escales avall fins al carrer i després
fins a la cantonada. Finalment, va desaparèixer.
Advertia el periòdic que mai no havien de seguir els desconeguts
puix aquest cas es donava amb certa freqüència. I explicava un
recol·lector d'aquesta casta de fets, Felip Monlau: «La vida és un
combat etern entre rics i pobres; entre els que tenen molt i els
que no tenen res: la propietat és declarada de forma permanent en
estat de setge... Sortir a un camí reial, i amb un trabuc o una
navalla de tres pams per a demanar soldànicament els diners o la
vida, no és cap truc ni cosa que ho valgui. Això ho fan els tontos,
els que manquen d'enginy per a robar en lloc poblat...».
I deia Maquiavel: «Els homes són tan simples que el que vol
enganyar sempre troba algú que s'ho deixa fer».
I és ben cert!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.