Els sots feréstecs (1901)

Miquel Ferrà i Martorell27/03/01 0:00

Fa ara just cent anys, el març de 1901, i de la mà de Josep Pascó, era editada la novel·la de Raimon Casellas Els sots feréstecs, considerada la primera novel·la modernista en català. Ara, la prestigiosa editorial barcelonina Edicions de 1984 l'acaba de reeditar en la seva ja important col·lecció de clàssics Mirmanda, cosa que és ben d'agrair. Amb una introducció de Jordi Castellanos ens podem assabentar de les circumstàncies del moment pel que fa al país, l'obra i l'autor. Així, en primer lloc, recordem que Raimon Casellas (Barcelona, 1855"Sant Joan de les Abadesses, 1910) era redactor dels periòdics L'Avenç, La Vanguardia i, després, de La Veu de Catalunya, on assolí la tasca de cap de redacció. Però també fou un singular i curiós narrador i publicà tot un seguit de contes entorn d'escenes ciutadanes. Però al meu veure, és en aquesta novel·la, on es mostra com el gran escriptor que era. Diu Castellanos que «l'obra, de fet, es troba en una cruïlla: per una banda, és el resultat de la introducció, a Catalunya, dels corrents simbolistes i decadentistes; de l'altra se situa enmig de la crisi política i social de fi de segle, en els anys d'ascenció del catalanisme i, doncs, de defensa de les actituds regeneracionistes».

El que sí que queda ben clar, al llarg de l'argument, és el fracàs de l'intel·lectual en la seva lluita per regenerar la societat.
Mentre un llegeix aquesta novel·la, i en fa l'anàlisi, s'ha de sentir captivat per molts dels seus aspectes d'antany però que avui, ara mateix, encara presentaria característiques ben vigents.

Jo hi he trobat en primer lloc una riquesa de lèxic rural magnífica i extraordinàriament útil. Llavors, dins la línia descriptiva i argumental, hi he observat, des d'un punt de vista totalment objectiu, és clar, detalls que m'han fet pensar en Mary Shelley, Bram Stoker, Emily Bronte, per una banda. Alguns trets dels contes bosquetans, únicament descriptius o ambientals, d'Apel·les Mestres, per una altra. I encara quelcom que em recorda Bernanos i el seu Journal d'un curé de campagne... Però tot plegat és endinsar-se i més que endinsar-se, capficar-se, en un món dramàtic, quasi oníric, el món dels «sots feréstecs» que enllacen, cruelment, la vida amb la mort. Diu Castellanos: «El paral·lelisme amb mossèn Llàtzer, que assumeix el paper de mort i des de la mort espera commoure i redimir els fidels, em sembla revelador».

I tant!