La «Mir», crònica d'una mort anunciada

La Mir va caure al sud-oest de les illes Pitcairn, del Regne Unit, en la zona deshabitada fixada per Moscou, a 160 graus oest de longitud i 40 graus sud de latitud, i a 5.800 quilòmetres de la costa est d'Austràlia. Al revés que a les Fiji, els habitants d'Austràlia, de Nova Zelanda i de petites nacions del sud del Pacífic, hagueren d'acontentar-se a veure passar la matinada d'ahir la Mir com una llum que destacava sobre els estels i que s'amagava ràpidament darrere la Via Làctia.

Tot i l'espectacle, el vertader regal per a tots va ser l'anunci del Servei d'Emergència Australià que les 20 tones de fragments incandescents que es desprenien del cos de la Mir en entrar a l'atmosfera terrestre, caigueren també a la mar i dins la zona fixada entre Nova Zelanda i Xile. «Ni un sol tros no va caure damunt terra», confirmaren els serveis de seguretat organitzats, per allunyar tots els temors i el record de l'Skylab, l'estació espacial nord-americana que va tornar a la Terra el 1979 i els fragments de la qual arribaren a les costes del nord-est d'Austràlia, encara que no hi causaren mals importants.

Les restes d'aquesta meravella de la ciència, de 137 tones de pes, compartiran llar amb altres ginys espacials obsolets i amb els vertaders senyors del lloc: els animals i les plantes marines d'aquest oceà coral·lí. Allò que queda de la vella Mir descansarà a la mar fins que a algú no se li ocorri intentar recuperar-la, com han fet amb el Titanic. L'aventura de la Mir ha acabat, però la destrucció de l'estació orbital no significa la fi de la indústria espacial russa, que tot i el poc finançament, ha demostrat que pot continuar existint i reforçant la seva cooperació internacional.