La Ciutadella de Joan Benejam (1909)

Miquel Ferrà i Martorell17/03/01 0:00

Joan Benejam i Vives, pedagog i publicista ciutadellenc, el popular mestre Benejam, treia de la impremta el seu curiós llibret costumista Ciutadella Veia, que havia començat a escriure en els primers anys del segle XX. La crítica n'ha destacat el seu valor anecdòtic i documental, quadres de costums locals, encara que jo hi afegiria també modismes, expressions i mots d'altre temps. Treta de l'oblit i reeditada per Edicions Nura el 1972, és, al nostre veure, un obra imprescindible de la bibliografia menorquina pels testimonis que aporta i pels mots que consagra a l'atenció del lector: escantar (murmurar), en primer (antigament), es bèrecs (caserna), entost (en lloc de), coca bèta (pa de farina d'ordi), tià (cassola), dur el pondo (dominar), de més caloma (de més transcendència), justina (medalla religiosa), oliaigo (Sopes de pa escaldades amb aigua, oli i sal), a la marraquinca (un joc d'atzar), posar agulla (un altre joc), brik"bark (bergantí), béguers (captaire), matelot (mariner), marxando (saig), mauro (pallissa), fer s'estada (estiuejar), sengrí (beguda alcohòlica calenta), triador (escumadora)...

«Jo vos contaré d'aquell temps en què ses dones filaven i ets homos teixien; en què es duien vestits de mitja llana i rebosillo clar, calçons curts i sabates amb sivella; temps de frares i pavordos, de deumes i primícies, de cavallers i mossons, de fantasmes i bruixes i de moltes altres coses. Però no cerqueu en aquests records un fons d'aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei. S'autor no pensa ni en glòria ni en profit: Només vol satisfer un desig que sent fa molts d'anys, de deixar escrita una memòria».

I la memòria de Benejam ens fa passar per les muralles ciutadellenques i les seves portes, de com vivien els pobres, els cavallers i els mossons, de com la devoció cristiana i la santa obediència arribaven a extrems exagerats, de com la gent de la mar havia d'arriscar la pell, de com apareixien fantasmes i bruixes, de com els avalots i baralles transtornaven el poble, de les antigues tavernes, cafès i botigues. Costums populars, el toc de la queda i curiosos tipus de la terra.

«A les nou d'es vespre, enmig de s'hivern, Ciutadella semblava un cementeri. Quasi ningú transitava p'es carrers, i molts ja eren a's llit per no cremar oli. No vos podeu imaginar sa clausura que hi havia després d'haver tocat la queda. La queda! Aquells tocs de campana grossa que se sentien de pla en pla, enmig d'un silenci sepulcral; que ressonaven per dins cada casa, pausats, trists, imponents; que anunciaven a tothom s'hora de retreta; que feien anar-se'n ets enamorats d'aquelles cases on se vivia amb regla; això era la queda. Jo no dic que després d'aquella hora no hi hagués ningú desxondit, ni que no es trescàs a les fosques amb bona o mala intenció, ni que no hi hagués porta que fent mig badall esperàs qualcú que no volia fer renou de pestell...».