La instantània

Plaça amb mercat a Larraix (Marroc).

10/03/01 0:00

Amb places, carrers, mercats, mesquites i catedrals, les ciutats formen el seu paisatge urbà. I cada una té les seves característiques ben particulars. Quan el viatger s'endinsa pels laberints que només la gent local coneix perfectament, és llavors quan se li ofereix tot el panorama de la ciutat que visita per primera vegada. O que revisita perquè li agrada. Cada racó és una descoberta, cada carrer una exploració. Cases blanques, cases de pedra, façanes descuidades, portals i finestres amb un passat esplendorós i sensible. També edificacions recents, que no han sabut dissimular el mal gust dels seus constructors. Tot, cada pedra i cada palada de ciment, és el decorat que envolta vida, mort, sexe, plaers i misèria dels habitants.

Als mercats, als llocs on s'hi compra i s'hi ven, sempre hi apareixen pobreses i esplendors. També l'escenari perfecte on l'observador trobarà la més profunda veritat, tots els colors i perfums de la vida de la gent. Com un museu de viu en viu. Anar al mercat no vol dir necessàriament fer cap compra, basta mirar, observar el què s'hi ofereix. Aquesta és la línia més directa per penetrar fins als interiors de les cases per saber, i quasi tastar, com és i què fa la gent. El punt on assaciar tota "o almanco molta" de la tafaneria humana.

Totes aquestes paraules, frases que són records, arriben pensant en la ciutat marroquina de Larraix. Allà, on rere la blanca arquitectura colonial, el mercat hi apareix com una pintura antiga. Sota els arbres desfullats caramulls de sabates i espardenyes de baixa qualitat; recanvis de maquinària diversa i ferralla per dins les arcades. Turbants, galabies, vestits amples que amaguen la figura ambulant.

Vist des de darrere del tassó de te tot ple d'empremtes digitals, el conjunt s'apareix al foraster com si fos un quadre antic, tela d'un pintor europeu a la recerca d'exotisme. I ara sense floritures: com ho deu veure, la gent que hi/ho viu cada dia?