Khalil Gibran i el profeta (1983)

Miquel Ferrà i Martorell05/03/01 0:00

Jamil Jabre, en una conferència al Palau de la Unesco, explica un curiós fenomen cultural dels nostres dies. El llibre de Khalil Gibran que porta per títol El Profeta és un èxit editorial sense precedents. Se n'han venut vuit milions d'exemplars i ha estat traduït a trenta"nou llengües. L'editor Knopf, per altra banda, afegia a tals dades, que des de 1923 fins al 1993, eren venuts més de cent mil exemplars de mitjana per any i que això seguia in crescendo, és a dir, superant, diàriament, des de la seva aparició, la xifra de venda de tres-cents exemplars. No és doncs estrany que molta gent hagi fet servir El Profeta com el seu «mirall de l'ànima» i sembla que en el futur seguirà essent així. Sabent aquesta realitat, l'octubre del 1984, en el decurs d'una sessió pública del Congrés nord-americà, presidit per Ronald Reagan, els senadors decidiren, per unanimitat, de cedir una hectàrea de terra dins Washington a la Fundació Gibran per tal d'erigir al savi una estàtua memorial enmig d'un jardí urbà, el Gibran's Memorial Garden. Llavors, just tres mesos acabada la guerra del Golf, el president George Bush inaugurava el parc i el monument, situat a l'avinguda Massachusetts, entre el temple catedralici i la mesquita major de la capital dels Estats Units.

Però qui era aquest Khalil Gibran, universalment famós i reconegut. Va néixer al Líban el 1883, publicà El Profeta el 1923 i a la seva mort, el 1931, l'obra era ja considerada un clàssic del pensament humanista. Havia publicat altres obres importants, com Esperits rebels (1903), un cant a la llibertat, a la lluita contra el mal i l'opressió. Uns textos que foren prohibits pel Govern turc del Líban i per l'Església Catòlica Maronita. És també ben curiós el seu relat Ales rompudes (1912), en què conta l'amor de l'autor amb una al·lota del seu poble que no pogué casar"se amb ell a causa d'esser la promesa del nebot del bisbe. Gibran havia nascut a Besharre, també anomenat Bsharreh o Bcharri. Decidida la seva família a embarcar cap als Estats Units, a la recerca d'una nova vida, ja que els maronistes eren molt discriminats a l'Orient Mitjà, prenen un vaixell a Beirut que els trasllada a Boston. Aconseguiren habitatge en els afores del barri xinès i entre tots, la mare i els germans, treballant, sobrevisqueren. Khalil, més petit, pogué anar a l'escola. Al cap de dos anys tornava al Líban i amb setze anys complits, seguia els seus estudis a Beirut, publicant aleshores els primers poemes. Però la dissort familiar és tot un missatge per a relativitzar-ho tot. Mor el seu germà Pere, la seva germana Soldana i, també, la mare, tots víctimes de la tuberculosi. Retorna a Boston per a viure amb la seva única germana viva, Mariana. Pinta i escriu. Canvia la seva residència a Nova York i allà visqué fins a la seva mort, als quaranta-vuit anys. La causa: una cirrosi hepàtica i la malaltia familiar, la tuberculosi. Les seves despulles foren portades a Beirut i fou soterrat en el monestir carmelita de Mar Sarkis, prop del poble on va néixer.