El llibre màgic de Nicolau Flamel (1399)

Miquel Ferrà i Martorell22/02/01 0:00

Trobant-se a ca seva, un personatge certament enigmàtic i alhora famós, Nicolau Flamel, mentre treballa en el seu escriptori, on ell i els seus ajudants copien i il·luminen manuscrits, rep la visita d'un estranger. L'home, vestit com un que demana almoina i torrat de cara com un moro, proposa a Flamel de comprar-li un llibre que porta a les mans. El preu: dos florins. La cosa no hauria tingut més importància si Flamel no hagués somniat, la nit anterior, que un àngel li entregava aquell manuscrit. Sí. Semblava el mateix llibre vist en somnis, el color de la portada, la lletra de l'escriptura. Quan el misteriós visitant, havent rebut els doblers, abandonà l'indret i Flamel pogué tancar la porta de doble pany, rere d'ell, no sense nervis i una certa dosi de por, començà a fulletjar el volum, que es composava de vint-i-un folis d'estrany pergamí i un text en vells caràcters llatins. La portada, de metall daurat, amb uns jeroglífics gravats, protegia moltes planes bellament il·lustrades. A la primera d'aquestes es podia llegir: «Abraham el Jueu, príncep, sacerdot levita, astròleg i filòsof, a les gents jueves, per l'ira de Déu escampats per les Gàl·lies, he dedicat aquest llibre...».

I sembla que tal dia com avui, en el seu testament, Nicolau Flamel donava compte de tot això: «Encara que jo, escrivà i habitant de París, amb domicili al carrer dels Escribans, prop de la capella de Saint-Jacques de la Boucherie, no hagi après més que un poc de llatí, pels pocs mitjans amb què comptaven els meus pares, estimats, així mateix, com a gents de bé, per la gràcia i favor dels beneïts sants del paradís, principalment del senyor Sant Jaume de Galícia, no he deixat de llegir els llibres dels filòsofs i aprendre d'ells nombrosos secrets de ciència oculta... Després de la mort dels meus pares jo em guanyava la vida amb l'art de l'escriptura, fent inventaris, portant comptes i administrant les despeses de tutors i menors, quan va caure en les meves mans, per la suma de dos florins, un llibre daurat molt vell i molt ample; no era de paper ni de pergamí sinó que estava fet com d'escorces d'arbres molt tendres. La seva coberta era de coure ben polit, tota gravada amb lletres i figures estranyes. Supòs que bé podrien esser caràcter grecs o d'una altra llengua antiga semblant... Contenia tres vegades set quadernets, dels quals el setè estava sense escriptura i en lloc d'això hi apareixia un verdanc pintat i unes serps que s'hi enroscaven. En el segon setè, una serp crucificada. En el darrer setè, unes fruites i més serps, entre d'elles...».

Flamel custodià el llibre sense voler-ne saber els secrets del seu contingut i mai, fins després de la seva mort, ningú no va saber que el tenia. Havia aplicat a tal conducte, com diu Larguier, aquella fórmula del nostre Ramon Llull: «Jo haig de jurar-te per la meva ànima que si tu destapes això, seràs condemnat. Tot el que procedeix de Déu a Déu ha de tornar. Tu conservaràs, doncs, per a ell, un secret que només a Ell pertany. Si dones a conèixer amb paraules lleugeres el que ha exigit tants anys de cura, seràs condemnat en el Judici Final...». Però Flamel fou soterrat en el petit cementiri de l'església de Saint-Jacques-la-Boucherie el 22 de març del 1418 amb fama d'alquimista. Aquell cementeri fou destruït el 1797. Del llibre no se'n va saber res més.