«'Bearn o La casa de les nines' és un recorregut pausat d'un text mallorquí»

La telenovel·la basada en l'obra de Villalonga s'exhibeix aquests dies a Binissalem

J.POLO.Palma15/12/00 0:00

Els habitants de Binissalem poden aquests dies gaudir d'una oportunitat excepcional. Com si tornassin vint-i-cinc anys enrere i s'instal·lassin al 1976, tenen cada horabaixa una cita amb un episodi de la sèrie de televisió espanyola Bearn o la casa de las muñecas, a la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga, escriptor que va ser l'autor del llibre telenovel·lat en aquell moment. Segons manifestà ahir a Palma Lluís M. Güell, director de la sèrie, és molt més que l'adaptació d'un llibre, és «un recorregut pausat per un text».

Tot i la seva gran fidelitat al text originari de l'escriptor mallorquí, Llorenç Villalonga, (hi ha escenes que es poden seguir amb el llibre a la mà com si fos un missal, segons el director català) aquesta telenovel·la resulta «clau per entendre l'evolució de la televisió des dels 70 fins ara» apuntà Catalina Sureda, la directora de la Casa Museu Llorenç Villalonga de Binissalem.

En la manera de fer, en la producció del moment significà un pas endavant. «De forma excepcional es va crear un equip específic per fer aquesta feina», digué Güell, qui també afegí que «va ser una gran producció perquè es van fer molts decorats i per primer cop es va rodar en exteriors». Un altre gran pas fou treballar de manera pionera amb una gravació feta amb un vídeo portàtil, «que no era gens portàtil», puntualitzà Güell, un format en aquella època més propi de l'informatiu i el reportatge.

Punt de referència també gràcies al seu contingut. «Els seus personatges tenien una saviesa extraordinària impensable en la TV d'avui dia». Una manera d'apropar els espectadors a textos de gran qualitat, «així llegien aquests llibres». Una obligació que té la televisió pública envers els telespectadors, en opinió de Güell. Una afirmació fruit d'una reflexió que ha duit el director català a demanar-se «quines són les estratègies que s'han seguit per determinar que allò que agrada al públic és un retrat domèstic, pot ser massa domèstic de la societat».