Neix l'inventor Valdemar Poulsen (1869)

Neix a Copenhaguen l'inventor Valdemar Poulsen, que fou el primer a dur a la pràctica la idea que el so pugui induir i controlar un camp magnètic variable en un segment de filferro. Alhora, aquest camp magnètic variable es faria després servir per reproduir l'onda sonora. Tot i que aquell invent era pràctic i tenia grans perspectives d'èxit, Poulsen trobà molts entrebancs. Els financers no li feren costat. Tanmateix, ell patentà el seu invent l'any 1898 i amb els doblers que tenia el va voler dur endavant. El fracàs fou inevitable. Poulsen moriria el 1942, però després de la Segona Guerra Mundial es va perfeccionar aquell invent i fou conegut com enregistrador de sons o cinta magnetofònica. Es tractava, o es tracta, de l'aparell que per enregistrar els sons aprofita els fenòmens magnètics en fils metàl·lics o en substàncies ferromagnètiques especials distribuïdes en una fina capa en forma de cinta. Però això del magnetisme ja venia de lluny. Les primeres teories sobre el tema són degudes a Peregrinus i Gilbert, que estudiaren les propietats de les agulles magnètiques, emprades ja per a la navegació des del segle XII. Carles August de Coulomb, (Angouleme, 1736-1806), per la seva banda, atribuí les forces magnètiques a uns agents físics anomenats «càrregues magnètiques» i llavors, Johan Christian Oersted (1777-1851) descobrí experimentalment la interdependència entre el corrent elèctric i el magnetisme. Fou llavors el torn d'André Marie Ampere (1775-1836), que establí la relació quantitativa entre un i l'altre. Michael Faraday (1794-1867), "a la fotografia" descobria els fenòmens de la inducció magnètica i Maxwell formulava la teoria del camp electromagnètic. Pierre Curie (1859-1906) feia la distinció entre les substàncies paramagnètiques i diamagnètiques i Langevin establia el valor de la imanació d'una substància en funció del camp aplicat. I la teoria de Heisenberg sobre el ferromagnetisme atribueix l'origen de tal propietat als pin dels electrons en els àtoms i la seva interacció. En suma, tot un conjunt de cervells privilegiats marcant el camí al llarg dels segles i un resultat final, si més no, espectacular. El que sí és trist és que el cas que Poulsen no pogués gaudir la plenitud i propagació triomfal del seu descobriment. La mort ho impedí. Es complia allò que escrivia Ramón y Cajal: «Ens sorprèn de vegades la Implacable com a les femelles dels himenòpters: acabat el vol nupcial, són sovint devorades pels ocells. Si el cel ens reserva tan tràgic destí, demanem-li de permetre'ns almanco engendrar alguna criatura ideal. I no tinguem por de deixar l'obra incompleta: ja que la semença de la veritat està posada, algú la podrà covar. I veritablement nefast és caure abans del rebrotament de les ales espirituals, farcit el cervell de projectes immadurs». Molta raó tenia el savi.