Feuillet i la guerra francoalemanya (1870)

Miquel Ferrà i Martorell27/10/00 0:00

Havent entrat Prússia en la Confederació germànica, adquirí a poc a poc, en perjudici d'Àustria, una gran influència que motivà durant el regnat de Guillem (1861-1888) i a conseqüència de la campanya de Dinamarca (1864), un trencament de relacions entre Viena i Berlín, els resultats del qual foren la victòria de Sadowa, el 1866 i l'exclusió d'Àustria de la Confederació. D'aquesta manera la Confederació de l'Alemanya del Nord substituïa l'antiga Confederació germànica. No varen trigar molt els d'aquella nova estructura nacional a fer la guerra als seus veïns, els francesos, i quatre anys després aconseguien de vèncer-los, imposant-los el Tractat de Frankfurt (1871). Durant aquesta guerra, els estats alemanys proclamaren a Versalles el rei de Prússia com emperador d'Alemanya amb el nom de Guillem I. Testimoni del conflicte fou l'escriptor i dramaturg francès Octave Feuillet (1821-1890), que ens ha deixat algunes comèdies i novel·les que destaquen per la seva finesa d'observació, la concisió i la lluentor d'estil. Aquesta data, tal dia com avui, és evocada per un dels seus personatges teatrals.

Es tracta d'un capità que relata l'emocionant escena a la qual assistí aleshores.
«Jo era aleshores prop de Metz... El vespre del qual estic parlant, el 27 d'octubre, jo era l'encarregat de portar algunes ordres que tenien, al meu veure, un sentit no massa clar... Jo havia d'aturar personalment en la seva marxa un dels nostres regiments del qual n'he oblidat el número. Així ho vaig fer, tal com m'ho manaren i ja me n'anava. Només esperava que el meu cavall recobràs una mica de força. Nosaltres ens trobàvem en aquells moments a una planúria, prop d'un poble anomenat Colombey, jo crec; les espantoses tempestes que marcaren aquells dies sinistres havien minvat durant algunes hores; una lluna tranquil·la es reflectia dins els bassiots que cobrien els camps. El regiment, tot esperant noves instruccions, guardava els seus rengles, armat dempeus. Havien encès una foguera i alguns oficials xerraven prop de les flames, en veu baixa, l'aire preocupat. Des de la vesprada abans les converses sobre la remor d'una capitulació s'escampaven arreu. El coronel, que era un home ja madur, amb mostatxos grisencs, anava i venia solitari, a alguna distància, fregant dins sa mà el paper amb l'ordre que jo li havia duit. De cop i volta s'acosta a mi, m'agafa pel braç i em diu en un accent d'un home angoixat: Capità, només dos mots... Vós veniu del quarter general... En sabeu més que jo... Es la fi de tot aquest desastre? Li vaig respondre afirmativament... I estam presoners? "demanà. Li vaig contestar que així era, segurament. Es mantigué aleshores en una actitud de fonda reflexió, i aixecant al cap, amb veu emocionada, seguí manifestant els seus temors. I les banderes? Les banderes també...»

Aleshores, el coronel decideix en una cerimònia, amb tota l'oficialitat mig agenollada, el cap descobert, de cremar les senyeres del regiment en aquell foc abans que l'enemic no les profanàs.