El drama de Violeta Friedman (1944)

Miquel Ferrà i Martorell09/10/00 0:00

En el camp d'extermini d'Auschwitz uns presoners intenten inútilment dinamitar els forns crematoris durant una revolta. Els guàrdies SS els assassinen. Això succeïa en aquesta data. Però poques setmanes després les tropes soviètiques aniquilaven el darrer cap de pont alemany a la vora oriental del Danubi, al sud de Budapest i l'alliberament dels camps era cosa de dies. Aleshores, el cap de les SS, Himmler, ordenava la destrucció de tots els forns crematoris a Auschwitz i Birkenau. Quan tal dia com avui repassam aquesta efemèrides, ens arriba la trista notícia de la mort de Violeta Friedman, una heroica supervivent d'aquells camps d'extermini nazi i a la qual tinguérem el plaer de conèixer i conversar llargament el dimecres 21 d'abril del 1994. Nascuda a Transilvània, Romania, el 1930, Violeta féu la seva narració al davant d'un nombrós auditori com una resposta més als que com el nazi, aleshores resident a Espanya, León Degrelle, negaven l'existència de l'holocaust... «Després de sortir d'aquell infern no en podíem parlar.

La ferida era massa fonda. Era molt difícil explicar amb paraules tot aquell sofriment. Però després de trenta-vuit anys de silenci, un programa de ràdio em va fer comprendre que era necessari contar la meva tràgica experiència, ja que per a bé o per a mal, jo era part de la història. I com que algunes persones s'atrevien a negar l'existència de les cambres de gas i l'extermini de milions de jueus per part dels nazis, vaig pensar que negar l'holocaust era el mateix que assassinar-nos novament. Així doncs em vaig resoldre a arribar fins allà on fos per tal que això no s'esdevingués. La meva família arribà al camp de concentració d'Auschwitz el maig de 1944. Allà ens separaren en dues fileres, una d'homes i una altra de dones i el tenebrós doctor Mengele disposà amb un senyal del seu dit la mort de milers de persones...La meva germana i jo fórem conduïdes a la desinfectadora...Ja no vaig tornar a veure els meus pares ni els meus avis...Durant setmanes i setmanes no podia deixar de plorar, però la fam, el sofriment, la malaltia i el dolor eixugaren les meves llàgrimes...Vaig esser alliberada per l'exèrcit rus el 1945, quan gairebé tenia catorze anys». Petita, fràgil, malalta, Violeta Friedman contava així la seva dolorosa etapa de captiveri i mostrava la seva sorpresa per tota aquella gent que es deixava enganyar pels que neguen l'evidència. En aquella trobada, Àngel Reigosa, president del Tribunal Superior de Justícia de les Balears explicà que la demanda que Violeta Friedman interposà contra León Degrelle per unes declaracions en les quals feia apologia del nazisme i negava l'extermini de milions de jueus havia passat per moments difícils, però després de diverses apel·lacions, el Tribunal Constitucional espanyol donà la raó a la dolça àvia jueva que un dia agafà la bandera de la veritat i digué que ja n'hi havia prou d'hipocresia.