Mor mossèn Sebastià Gili Vives (1894)

Miquel Ferrà i Martorell11/09/00 0:00

Tal dia com avui moria el sacerdot, canonge de la catedral, mossèn Sebastià Gili Vives (Artà, 1811), fundador de la Congregació de les Germanes de l'Empar i de tota casta d'institucions benèfiques, sent l'ànima de tres cases de primera necessitat en aquella època, mitjan segle XIX, com és el cas de la Inclusa, l'asil de la Misericòrdia i l'Hospital. N'hi ha prou a pegar una ullada sobre el panorama de la societat mallorquina d'aquell moment per veure que el nombre de criatures abandonades, infants expòsits, era alarmant. Que per primera vegada, en mans del pare Gili, els malalts mentals de Mallorca foren tractats com a persones i no com a animals, amb monges que nit i dia en tenien cura. També en el decurs de les freqüents epidèmies que Palma o l'Illa tota patiren en aquells anys, amb espantosa mortaldat, les germanes d'aquella Congregació supliren amb avantatge el que les autoritats, desbordades, no sabien com cobrir degudament, un fet que mai no amagà la premsa. Però les monges del pare Gili es varen instal·lar en nombroses residències a la Part Forana, els pobles que les havien de menester, dedicant-se a l'ensenyament i als malalts.

Tot plegat no tenia preu. I tot plegat ho suportava aquell prevere, humilment i amb alegria, al llarg de la seva llarga i profitosa vida. Expliquen dos dels seus biògrafs, Antoni Gili i Teófilo Aparicio: «Tot d'una que expirà el nostre sacerdot i mentre que la seva ànima es dirigia a la trobada de Déu, el seu cos, revestit amb la roba sacerdotal i els ornaments de canonge, fou baixat a l'oratori de la Consolació, del carrer de Sant Gaietà, i col·locat en el centre de la nau, sobre un modest túmul, al davant de l'altar major. El matí del 12 va transcórrer, fins a l'hora de la conducció del cadàver, amb la celebració de misses de cos present i en sufragi per l'ànima del pare fundador. Els sacerdots celebrants eren vells amics seus i companys beneficiats de la catedral. Cap a les onze del matí, resat el rosari, els canonges Guillem Puig i Gaspar Vidal, marmessors del pare Gili, revestits amb capa pluvial i acompanyats de tots els membres del capítol, ordenen el sant enterrament. Potser el pare Sebastià no hagués desitjat tot allò, però la processó que conduïa al sepulcre les seves despulles resulta molt lluïda, greu i solemne...».

Quedava per sempre la seva obra. El seu alè vital. El seu llegat. Ja Ramon Medel, en la seva obra Manual del Viajero en Palma de Mallorca, l'any 1849, explicava que la casa de la Misericòrdia és un «edifici encara no del tot acabat i un dels que en la seva classe es poden considerar com els més grans del continent...» Com diuen les escriptures: «Si algú dóna tots els béns de casa seva per amor el tractaran amb menyspreu. Però totes les aigües del món no poden ofegar l'amor ni els rius submergir-lo...».