Santiago Ramón y Cajal havia mort a Madrid el 1934 però els seus
«Contes de Vacances» no foren editats, íntegrament, fins el juny
del 41, passada aquella guerra civil que tantes coses va espenyar i
interrompre. Però aquesta idea d'escriure un aplec de contes
«pseudocientífics» que ell anomena apòlegs per servir
d'entreteniment als estiuejants de platja i als estudiants
desenfeinats, ja havia sorgit, precisament, en el decurs d'unes
vacances, les de l'estiu del 1885 o 1886, quan el savi, per tal
d'evadir-se de la rutina científica, imaginà històries que com ell
va escriure eren «semifilosòfiques» i «pseudocientífiques» basades
en fets o hipòtesis racionals de les ciències biològiques i de la
psicologi a moderna...
«No és mala cosa, "diu" per tant, encara que no indispensable,
que el lector desitjós de comprendre les idees i formes d'expressió
dels personatges d'aquestes senzilles faules estigui en possessió
d'alguns coneixements, encara que siguin rudimentaris, de filosofia
natural i biologia general...».
Un llibre, doncs, pels estudiants en vacances. «Les lucubracions
"eegueix dient" més o menys extravagants que en el llibre campegen
vénen a representar desfogaments o compensacions dinàmiques d'un
esperit fatigat per vint-i-cinc anys de disciplina i tasca
científica... Sota aquest aspecte, són comparables les presents
narracions als divertits i ocurrents contes de qui alleugera la
seva bilis el ploriyós i malenconiós poeta elegíac, o als amants
del Cante Jondo, compensació sentimental freqüent en els expansius,
alegres i riallers andalusos...».
Potser un dels mèrits més notables de Santiago Ramón y Cajal amb
la redacció d'aquests apòlegs, des del meu punt de vista
magistrals, sigui la d'apropar l'home de ciència a l'home del
carrer. Ell mateix, amb aquesta sobtada curolla literària. Però,
igualment, els personatges...
«Haig de fer una advertència als desconfiats i maliciosos abans
d'acabar. Els personatges d'aquests contes exposen i proclamen,
moltes vegades, els més exagerats i contradictoris sistemes, anant
a caure, segons és de preveure, en no poques inconseqüències,
ignoràncies i candideses. Això és degut al meu desig que els
protagonistes sien homes abans que símbols i hagin d'oferir, per
tant, les passions, defectes i limitacions de les persones de carn
i os ...». Santiago Ramón y Cajal, nascut a Petilla de Aragón,
poble navarrès, el 1852, que aconseguí el Premi Nobel el 1906, fou,
com molts no podrien imaginar, un mal estudiant de batxillerat i
treballà com a taconer i barber essent encara infant. Retornà als
estudis i es va distingir en la carrera de medicina. Llavors
aconseguí càtedres després de moltes oposicions i de forma
definitiva, la de histologia a la universitat de Madrid. Però
recordava aquella infantesa escolar, quan les vacances tenien una
significació tan especial.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.