El socialisme dels Fabians (1884)

Miquel Ferrà i Martorell19/06/00 0:00

Es dóna a conèixer, a Gran Bretanya, el moviment obrer que anomenen Societat Fabiana, que elabora el llibre amb els seus programes Fabian Essays in Socialism que serà editat cinc anys després i tindrà una forta influència en el desenvolupament del pensament obrer d'abans dels laboristes. En aquells moments, la doctrina fabiana és molt ben acollida en les vagues dels treballadors de la companyia del gas de Londres i també dels descarregadors del port. Tot havia començat quan l'hivern del 1883 un grup d'intel·lectuals de la classe mitjana, la majoria dels quals havia tingut molt poca relació amb els obrers, decidí de crear una societat dedicada a la propaganda i acció socialistes. I encara podríem parlar del començament del començament, quan Thomas Davidson (1840"1900), conegut com el savi errant, s'establí a Londres el 1883, i, segons el seu costum, formà un grup de deixebles o seguidors, la majoria joves i d'ambdós sexes, als quals proposà la fundació d'una «associació per a la vida nova». Un d'aquells intel·lectuals, Frank Podmore (1856"1910), amb la col·laboració d'Edward R.Pease, proposà el nom de «fabians», amb el significat d'uns companys que lluitaven després d'una acurada reflexió. I això es basava en els versos de John Gay: «Que ningú censuri la meva lentitud,/ com Fabi guanyà amb la demora». Figures notables del moviment foren Havelock Ellis (1859"1939), Henry S. Salt (1851"1939), Edward Carpenter (1844"1929), John Francis Oakeshott (1860"1945)... Tots ells, plomes consagrades.

Hi va haver, per una altra banda, una secció, presidida per Percival A. Chubb, conegut després com a fundador i dirigent d'una «Església ètica» a Nord-amèrica. Podmore explicava el nom de fabians amb aquestes paraules: «Perquè no es pot negar que el fruit de llarga deliberació d'aquest home, Fabi, i dels que molts consideraven inoportuns ajornaments, fou la garantia del bé públic per a tots els homes, conciutadans seus. Cal saber esperar el moment precís, com va fer Fabi, amb gran paciència, quan feia la guerra a Aníbal, encara que molts censuraven els seus ajornaments; però quan arribi l'hora has de copejar amb força, com va fer Fabi, ja que, si no és així, la teva espera haurà estat inútil, sense cap fruit...». La història romana ens parla de tres fabis: Màxim Rul·lià Fabi, cònsol, dues vegades dictador, vencedor el 296 abans de Crist dels samnites i dels gals a Sentino; Quint Fabi Pictor, el més antic dels historiadors llatins (segle II abans de Crist), i Dió, Cassi, i Tito Livi, estudiaren i feren servir els seus Anals; i, el que és motiu d'aquest comentari, Fabi Cunctator o El Temporitzador, que fou nomenat prodictador després de la derrota de Trasimeno (217 abans de Crist) i que va saber, gràcies a la seva tàctica prudent, aturar les conquestes d'Aníbal. S'apoderà de Tarento el 215 abans de Crist i morí el 203 d'aquella mateixa Era. Seria curiós recordar també els «Fabis», en general, que és el nom d'una família romana il·lustre, els 306 membres de la qual s'encarregaren ells tots sols de combatre els Veians.