Mor Santiago Rusiñol (1931)

Miquel Ferrà i Martorell13/06/00 0:00

Mor a Aranjuez, on pintava els jardins, l'artista i escriptor Santiago Rusiñol (o Rossinyol), que havia nascut a Barcelona el 25 de febrer de 1861, fill i nét de fabricants de teixits i per tant de l'alta burgesia catalana. Morts els seus pares essent ell infant, fou posat sota la tutela del seu avi. Aquest volia fer de Santiago un bon comerciant i ell, que volia esser pintor, començaren una pugna que es va resoldre a favor de l'al·lotet adolescent, el qual, disposant dels mitjans econòmics necessaris, es traslladà a París. Temptat per la literatura, alternà els pinzells i la ploma, publicà cròniques periodístiques mentre organitzava exposicions, redactà novel·les i obres teatrals i el 1922 publicava L'Illa de la Calma, després d'una llarga estada a Mallorca. Dins el seu particular estil per als llibres de viatges, Del Born al Plata, Anant pel món, Impressions i paisatges etc. va fer servir en tot moment una fina ironia, una tendresa admirativa i una extraordinària perspicàcia. A Palma se li dedicà un monument que situaren al final de l'avinguda Marquès de la Sénia i que fou inaugurat el 1951. Consisteix en una font coronada per un bust de bronze representant el personatge, obra de Borrell Nicolau.

Essent un dels autors més populars de la post Renaixença, amb un vigor extraordinari, amic de les bauxes, mostrà una sensibilitat poc comuna i un sentit de l'observació i l'anàlisi com pocs escriptors en llengua catalana i encara, universals, han tingut. Així ho confirmen, a més de les obres esmentades, altres títols de la seva producció, com El poble gris, El català de la Mancha, En Josepet de Sant Celoni, Oracions, L'auca del Senyor Esteve (que evoca el seu conflicte vocacional i la pugna amb el seu avi) i els acurats diàlegs del seu teatre. Però la Mallorca que va descriure ja no existeix. «Illa no solament vol dir una terra voltada d'aigua; illa vol dir terra de pau, de somni, recer de quietud. Illa vol dir repòs de l'ànima i setial de caminant; vol dir camp de repòs, per tornar a començar la lluita i avui que tothom vol córrer amb la força de cent cavalls vers el camí de la mort; que el món sembla que s'estreny i ja no s'hi pot viure d'empentes; que el rellotge camina més i el pols bat més; que el cor s'atropella; que els homes es posen ales, no per anar més amunt, sinó per caure de més alçària; que fan més via en automòbil els que no han d'arribar enlloc; que la vida s'ha fet histèrica; el qui té la sort de trobar-ne una, d'aqueixes illes venturoses, beneeix l'haver-la trobada...».

Aquesta Mallorca de Rusiñol resta ja en el record. Avui, quan des de qualsevol finestra de la Palma cèntrica miram el carrer, comprovam i tornam a comprovar que Mallorca tota ja no és la terra idíl·lica del camp, la costa i la ciutat provinciana. Amb el retrocés de la pagesia i la multiplicació del ciment anam camí de fer de la nostra illa un àrea totalment metropolitana. I si no, al temps!