Doctor Laue, estudiós dels raigs X (1960)

Miquel Ferrà i Martorell23/04/00 0:00

Mor a Berlín Max Theodor Felix von Laue, físic alemany (Coblença, Renània, 1879), fill d'un oficial de l'Armada, que passà la seva jovenesa en les diferents destinacions del seu pare. Anà, doncs, a molts col·legis i fou a l'institut d'Strasbourg on descobrí la seva gran vocació per a la ciència. El 1899 entrava a la Universitat d'aquella població i es dedicava a l'estudi de la física teòrica. Se'n doctorà el 1903 i el 1905 tornà a la Universitat con ajudant del doctor Planck. Quatre anys després formava part del professorat de la universitat de Munic, on començà a treballar amb els raigs X i la naturalesa exacta de les seves radiacions. Recordem que Roentgen els havia descobert la dècada precedent però encara no se'n coneixien tots els efectes. La feina de Laue demostrà que un cristall consistia en capes d'àtoms distanciades tan regularment com les marques d'una escala graduada de qualsevol reticle fet per l'home, però al mateix temps molt més properes una de l'altra. Un feix de raigs X dirigit vers un cristall hauria de sofrir una difracció el mateix que la llum normal la sofriria amb una escala normal.

Tanmateix, ja que el cristall tenia línies d'àtoms en diferents direccions, els resultats serien més complicats.
N'obtindrien raigs situats a distàncies i angles variables del centre que dependrien de l'estructura del cristall. El 1912 Laue provava l'experiment amb un cristall de sulfur de zinc amb tota perfecció. N'aconseguí, llavors, una mostra sobre una placa fotogràfica i això fou el punt final a favor de la teoria que els raigs X eren ones electromagnètiques. Aquests resultats oferien un mètode de mesura o mida de la longitud d'ona dels raigs X i al mateix temps possibilitaven d'estudiar l'estructura atòmica dels cristalls, fins aleshores desconeguda.

Laue fou guardonat amb el premi Nobel de Física el 1914 i el 1919 era nomenat professor de física teòrica a la Universitat de Berlín. Es va mantenir en aquest lloc fins al 1943, i l'abandonà com a protesta contra els nazis. Ja el 1939, a Suïssa estant, havia manifestat el seu antinazisme i havia denunciat la política de Hitler que obligava els alemanys a no acceptar premis Nobel. Acabada la guerra, fou director de l'Institut Max Planck de Física i Química. Heus aquí un home que va fer ciència i al mateix temps sabé honorar la seva pàtria sense posar-se de part de polítiques injustes que atemptaven contra els drets humans. La noble batalla de la ciència i la cultura, que al cap i a la fi és un llegat per a tota l'espècie humana ridiculitza, molts cops, la batalla dels polítics o dels militars. Deia el gran Santiago Ramón y Cajal que «la glòria no és altra cosa que un oblit a llarg termini. Convé, però, no extremar la profecia i confiar que si hem treballat alguna cosa útil, l'oblit, pietós, allargarà d'un bon tros els seus terminis...»