De viatge a les Filipines, el papa Joan Pau II es dirigeix en un
llarg discurs a la concentració de joves catòlics del món, amb
presència asiàtica la majoria, per tal de posar el dit a la nafra i
cantar les veritats a tots aquells intel·lectuals que exerceixen un
magisteri, directament o indirectament, sobre la infància o la
jovenesa, aquells als quals confiam els nostres fills. Però no és
menys important l'escola que troben al carrer, al quiosc, a la
llibreria i és que la llibertat d'expressió no implica la no
existència d'una ètica natural, tot al contrari. Tothom sap
distingir entre el bé i el mal. Els fanatismes, però, desvien les
consciències. Professors, artistes, filòsofs, escriptors,
periodistes, poetes... són diferents, en aquest cas, dels que tenen
un ofici liberal, útil a la societat, potser imprescindible, però
que no treballa sobre els cervellets i les consciències.
Anem, però, a les paraules que Joan Pau II pronunciava aquell
dia... «És cosa certa que els joves troben avui dificultats que les
generacions anteriors només trobaren en part i de manera limitada.
La feblesa d'un gran sector de la vida familiar, la manca de
comunicació entre pares i fills, l'aïllament i la influència
alienant de gran part dels mitjans de comunicació social, poden
engendrar en els joves confusió sobre les veritats i els valors que
donen un autèntic sentit de la vida. Falsos mestres "molts dels
quals pertanyen a una elit intel·lectual en el món de la ciència,
de la cultura i dels mitjans de comunicació social" presenten un
antievangeli. Afirmen que ja no hi ha ideals, contribuint així a la
profunda crisi moral que afecta la societat, una crisi que ha obert
el camí a la tolerància i fins i tot a l'exaltació de formes de
conducta que la consciència moral i el sentit comú abans
rebutjaven. Quan els demanau: Què he de fer?, la seva única certesa
és que no hi ha una veritat definida, un camí segur. Volen que
sigueu com ells, escèptics, dubtosos i cínics. De forma conscient o
inconscient, defensen un enfocament de la vida que ha portat
milions de joves a una trista solitud, en la qual manquen de raons
per esperar i són incapaços de sentir un amor veritable...».
Analitzem aquests mots. I esbrinem la gran certesa de quan el
Pontífex ens diu, tant si creim o no creim en les veus vaticanes i
la puresa evangèlica, que «la vida és un regal que dura poc temps i
en el qual cada un de nosaltres ha d'afrontar la idea d'un
desafiament de tenir un objectiu, un destí i lluitar per ell. El
contrari és passar la vida d'una manera superficial, és a dir,
perdre la nostra vida en la trivialitat, i això significa no
descobrir mai en nosaltres mateixos la capacitat del bé i de la
solidaritat real, i per tant, no descobrir mai el camí que porta a
la felicitat veritable...».
Ni l'aigua més potable és mostra més clara que aquests mots.
Però n'hi ha molts que tenen massa verrim dins les orelles.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.