Neix Bertran Duguesclin (1320)

Miquel Ferrà i Martorell29/12/99 0:00

Neix a un castell de Bretanya Bertran Duguesclin, que serà el guerrer més famós de França. Després d'haver lluitat en aquell país contra els anglesos i els borgonyons, passà amb les seves colles de mercenaris a la Península ibèrica i actuà al servei d'Enric de Trastamara, germà i rival de Pere El Cruel. Després de la batalla de Montiel, guanyada per Enric de Trastamara, s'entrevistaren els dos germans en guerra. La discussió es tornà brega i arribaren a agredir-se amb les mans. Quan Pere El Cruel estava a punt d'escanyar el seu germà, Duguesclin, que es trobava present en el lloc de la baralla, intervengué, i el matà. Llavors digué allò famós: «Ni vull llevar ni posar rei, però he de servir el meu senyor...». Diuen les cròniques que els crims que varen cometre aquells aventurers de Claquín, que és com popularment el coneixien, foren causa de gran escàndol en el món dels cavallers medievals. Participà, llavors, Duguesclin en la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra i morí el 1380, quan aquesta encara no havia acabat, puix es perllongaria fins el 1453. Enfrontà Felip de Valois i Eduard III d'Anglaterra, que volia la corona francesa a la mort de Carles IV, el darrer dels Capeto directes. Durant prop d'un segle foren derrotats els francesos a Crecy (1346), Poitiers (1356), Azincourt (1415) i foren obligats a signar els vergonyosos tractats de Bretigny (1360) i Troyes (1420). Però l'arribada de Joana d'Arc o Joana d'Orleans, la verge guerrera, despertà el patriotisme francès i els anglesos varen perdre en menys de tres dècades totes les seves conquestes continentals.

Tot anomenant Joana d'Arc hem de dir que Mallorca exportava aleshores tots els arcs i fletxes que fabricava a França, fins i tot volem pensar que, tal volta per un casual, l'arma que l'heroïna d'Orleans feia servir. Però tornem a Duguesclin, que com aquell Yvain del Lleó, cavaller de faula, degué inspirar trovadors d'aquell temps i, potser, escriptors de la talla de Chrétien de Troyes, un esperit positiu i un poeta cortès. Ell dibuixà, efectivament, el tipus ideal de cavaller amorós o enamorat, que lluita amb mà de ferro però que, també, viu agenollat al davant de la seva dama i sofreix per ella tota casta de perills. Així, les convencions de l'amor cortès són substituïdes per la passió cèltica més fonda, més tempestuosa. Les companyones, amants i esposes dels barons feudals, acolliren amb entusiasme aquelles novel·les bretones, en què la gran influència de la dona valenta, ardida, hi era exaltada. En el fons de tot hi ha el conflicte entre l'ideal i la realitat, és a dir, el que simbolitza el castell artúric de Tintagela Cornouailles o la font gòtica de Saint-Vennec a Bretanya es barrejava amb la crueldat més espantosa i els interessos més bords.