El nadal de Duchene (1928)

Miquel Ferrà i Martorell26/12/99 0:00

És publicada una antologia «Hachette» de literatura francesa dedicada a l'ensenyament i que coneixerà nombroses edicions abans de la Segona Guerra Mundial. L'autor, Louis Dumas, deixa ben clar en la contraportada que és un «ouvrage adopté pour les Écoles primaires de la Ville de Paris» i, de fet, els textos seleccionats són força atraients. Un dels escriptors que hi figuren és Henry Bordeaux, que ens explica, en un dels seus relats, com era el Nadal d'aquells anys; i més concretament el d'Anthelme Duchêne, un llenyataire, que ha de tornar a ca seva amb un indiot i algunes joguines: «Horabaixa, després de l'escola, els dos petits retornen a la llar i son pare no hi ha arribat. Pernette ha vingut més d'una vegada a la nostra porta per mirar i escoltar. Però la nit és negra i la cascada Saint-Benoît fa tant de soroll que no es pot sentir si algú marxa sobre les pedres, encara que sigui amb sabatots clavetejats. I de cop i volta, vet ací una ombra, allà, entre dos matolls; avança ràpidament malgrat la capamuntada, que és molt rígida. Eh? Sí! És n'Anthelme. Porta, com sempre, la destral a l'espatla i no du cap paper a la mà. On són les joquines i l'indiot? Eh? Diable! Potser dins el sac que s'ha carregat a l'esquena i que gairebé no es veu des de lluny.

-Anthelme! Ets tu? No facis renou, els nens dormen. Dona'm l'indiot! -Ho sent molt, Pernette, no en duc cap.
-Te n'has oblidat? És Nadal. Bé, paciència, enguany ho passarem sense indiot. Però dona'm les joquines i les amagaré de seguida, i aquesta nit les posarem a les sabates d'Annette i Philibert.

-M'explicaré. Amb dues paraules o en quatre.
-Ni quatre ni dues, Anthelme! Vol dir que t'has oblidat dels infants?
-No els he oblidats.
-Doncs dona'm les joquines! -No les he oblidades, Pernette, t'ho jur! Però he trobat en Péronne, que el seu marit ha abandonat per anar-se'n a Itàlia.
I ha deixat quatre criatures amb la boca oberta.
-No és cosa nostra alimentar-los! -Eren allà, tots cinc, els quatre nens i la mare, davant el venedor d'aus i contemplaven els indiots, rodons i lluents, arrenglerats en formació de batalla, i grassos per fer cruixit llur pell. Els nens miraven i ensumaven. Ensumaven com si els indiots fossin ja rostits. Aleshores, Pernette, jo he donat tots els meus diners "els meus i els teus" a la pobra dona. I ella no ha comprat un indiot sinó pa i pastes, puix això dura més i no és tancar. I aquí em tens, Pernette, empegueït, avergonyit...

-I ara què vols? No et queixis! No em vénguis amb grans paraules, tu ara, ni tampoc amb excuses! No xerres molt aquesta tarda! Idò bé! Que vols ara? Plorar? Ploraràs per un tros d'indiot i quatre joquines de fusta?
-No. No són per això els meus plors.
-Doncs per què aquestes llàgrimes?
-Són per la teva bondat, Pernette, per la teva bondat i per la misèria espantosa de Péronne...»
Sí. Ja sé què en direu. Que els contes de Nadal sempre són lacrimògens. Però en aquest món d'hipòcrites insensibles, de cínics multicapitalistes, la beneitura altruista és un grau.