És estrenada a Londres la tragèdia Otello, una de les obres
mestres de William Shakespeare (1564"1616) que conta la història
d'un general moro al servei de Venècia, Otello, personatge
principal, espós cruel i gelós de la seva bella i virtuosa
Desdèmona, a qui estrangulà en un moment de ràbia provocada per
l'astúcia del seu enemic Yago. D'aquesta tragèdia se'n va fer una
òpera italiana amb música de Rossini, el 1816, i també un drama
líric en quatre actes, poema italià d'Arrigo Boito, i música de
Verdi, una bella partitura que rebé grans elogis de la crítica del
seu temps, l'any 1887. Però és a l'obra original on hi trobam tota
la puresa del mite. I és que el dramaturg, poeta i escriptor del
Strafford on Avon, poble de Warwick, sabia pintar amb una veritat i
energia admirables tots els sentiments i totes les passions. Fins i
tot n'hi ha que han dit que Shakesperare, successivament senzill,
terrible, melancòlic, graciós, patètic, burlesc, satíric i
apassionat, ho expressa tot, sense esforç, amb la llibertat del
geni.
Des de llavors, en el llenguatge popular, es diu Otello a un
marit gelós i ferotge. Les nostres rondalles són plenes de relats
on la gelosia del marit destrueix o prova de destruir la vida d'una
esposa innocent. Dos patrons i una patrona entre d'altres, de
manera que hi devia haver en la nostra societat tradicional un bon
nombre de casos al llarg de generacions. Però mai no havia
transcendit tant aquest drama com en el dia d'avui. Els
maltractaments a les dones és quelcom diari a la pàgina dels
succeïts i no poques vegades amb resultat de mort, quan no és de
paràlisi o pèrdua de la raó o algun òrgan a causa de les pallisses.
D'on surten tots aquests Otellos entre els quals fins i tot hi hem
conegut col·legues de la ploma, que es suposa que per cultura
haurien de ser més civilitzats? Actualment, el drama ja no és entre
matrimonis sinó també entre parelles que fan vida matrimonial i que
reben el nom extremadament cursi de companys sentimentals (No hi
havia el terme amant, que era molt més clar i seriós?), un parell
de mots que semblen trets d'una mala novel·leta rosa. Així, un
bergantell que ha passat tres dies en el llit d'una al·lota ja es
creu en dret a fer-la seva, a programar-la segons el que li diu el
seu pobre capet, a disposar d'ella amb un exclusivisme que no
tenien ni els romans, amos d'esclaus. Llavors hi ha la covardia. La
força bruta contra un cos normalment més feble. La maté porque era
mía diu aquell cante jondo... I de vegades, moltes vegades,
l'assassí actua davant dels menors que la víctima ha tingut
d'altres relacions. Per plorar! Tot el que passa, en general i al
meu veure, és que una part dels mascles no deixen que les femelles
tenguin personalitat pròpia. I crec que els intel·lectuals d'aquest
país haurien de prendre part en aquesta lluita reivindicadora i
alliberadora de la dona que va molt més enllà de l'amor lliure i
que hauria de marcar molt clares les normes de l'amor en sana
convivència. Què en diu a tot això la confraria dels canaris"flauta
i la dels fills de mala geneta?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.