La nissaga dels Fajardo (1530)

Miquel Ferrà i Martorell16/12/99 0:00

Neix, en aquesta data incerta però manejada per alguns historiadors, Francisco Fajardo, conqueridor, aventurer, mestís, fill d'una índia guaiqueri i d'un espanyol de llinatge Fajardo, nissaga famosa a la Península. Intentà sotmetre les tribus de l'Est del Tacarigua, a Veneçuela, però no ho va aconseguir. Realitzà algunes expedicions en aquells territoris i fundà la vila de Rosario, a la vall del Panecillo i també construí una petita fortalesa allà on avui es troba Caracas. Acusat de crims i traïcions, fou detingut i mort a la forca pel justícia major de Cumanà, Alonso Cobos, el 1564. Una vida breu, trenta-quatre anys, però plena d'accions bèl·liques i ambicions sense mesura. No fou menys amic de la guerra Fajardo Zúñica y Requesens, noble castellà, fill de catalana, que el 1640 comandava l'exèrcit encarregat d'esclafar la sublevació de Catalunya i que fou vençut a Montjuïc.

Malgrat aquella derrota no va perdre els favors oficials i fou ambaixador a Roma i virrei a Sicília, on morí el 1647.
I parlem encara d'un tercer Fajardo, més llegendari encara, del que tenim testimoni a un romanç de la baixa Edat Mitjana, quan a la Península Ibèrica hi havia estats àrabs i reialmes cristians en obligada convivència: «Jugant estava el rei moro, al joc d'escacs un bon dia, amb aquell el bon Fajardo, que estimació li tenia. Fajardo es jugava Lorca i el rei moro Almeria; Escacs li donà amb el roc; l'alferes li prenia; a grans veus diu el moro: "La ciutat de Lorca és meva! Parlà aleshores Fajardo, Escoltau el que digué: Calla! Calla! Senyor Rei! No prenguis la tal porfidia, que encara que la guanyassis, ella no se donaria; cavallers hi tinc a dintre, que me la defensarien. Amb això parlà el rei moro, bé sentireu què volia: "No juguem, ja més, Fajardo! Ni tinguem altra porfídia! Puix sou tan bon cavaller que tothom ja vos temia».

Sembla que aquest romanç recrea una anècdota referida al cavaller cristià Pero Fajardo, «adelantat» de Múrcia, cap al 1460, que era bon amic del rei moro de Granada.

I sembla esser que el joc d'escacs (Recordau l'obra d'Alfons X el Savi, que era gendre de Jaume I El Conqueridor, «El llibre d'Escacs, Jocs i Taules») fou inventat pels antics xinesos, amb el precedent del Xiang Qi, segons el qual se'ns conta que, fa devers tretze segles, un gran exèrcit sitiava una ciutat molt ben murada.

El setge es perllongà molt i arribà l'hivern, amb un gran nombre de neus i tempestes que obligà a interrompre les operacions bèl·liques. Els soldats crearen aleshores aquest joc, imitant-lo de la vida real, per tal de no avorrir-se.