Les aventures de Perot Marrasquí (1917)

I potser de tots ells i de Gogol i Poe en tenia en el seu tarannà Perot Marrasquí. Havent estudiat Riba filosofia i lletres i dret va ampliar els seus estudis a Munic amb Karl Vossler i després a París, seria professor de l'escola de bibliotecologia. Dirigí la secció grega de la Fundació Bernat Metge i col·laborà en la secció de lexicologia de l'Institut d'Estudis Catalans. Tot semblava anar damunt rodes fins que vingué la Guerra Civil. Ja no es tractava aleshores de Les Aventures de Perot Marrasquí sinó de les desventures de Carles Riba, que es va haver d'exiliar a França del 1939 al 1943. Després, el retorn dels vençuts a un poble de vençuts. Gran admirador de l'obra de Pompeu Fabra, Carles Riba, el 1954, escrivia el prefaci per al Diccionari General de la Llengua Catalana: «Un dels motius pels quals Pompeu Fabra mereix més la nostra admiració, i no vacil·lo a dir la nostra gratitud, és el coratge amb què renuncià a l'èxit fàcil; perquè també un filòleg és temptat a fer demagògia, i més dins un ambient com el que entorn d'ell creaven aquestes ingenuïtats. Així no desdenyà mai cap avinentesa de declarar el caràcter provisional de la seva obra. No es tracta d'una modèstia de protocol, ni tan solament d'una actitud tàctica, sinó d'un concepte bàsic, adoptat sobre un coneixement rigorós del que és un període de fixació d'una llengua en unes circumstàncies determinades. Diria, precisant més, que tota la seva obra de gramàtic i de lexicògraf és una grandiosa, detallada, raonada proposta als escriptors i, amb ells, a la massa parlant culta: són ells, és ella, que tenen la darrera paraula. Mentre els escriptors sàpiguen llur ofici i la massa parlant disposi de la il·lustració necessària...».

Tenia raó. I Carles Riba, poeta, però també narrador, coneixia molt bé el seu ofici i segur, que dins la massa parlant, Perot Marrasquí, disposava de la il·lustració necessària per presentar-se al davant dels lectors.