«Omplir el teatre, sentir les rialles, veure el públic amb els ulls brillants és l'èxit més gran»

Lluís Marco i Cristina Solà actors d'«El sopar dels idiotes»

Assumpta BassaPalma19/10/99 0:00

«Em sent molt orgullós d'El sopar dels idiotes. Des de juny de l'any passat l'estam representant. Això a Catalunya era molt difícil, hem batut un rècord i hem aconseguit que això sigui una normalitat i així ha de ser en el futur. Per tot això, val molt la pena continuar actuant. Veure el teatre ple, els ulls brillants del públic, sentir les seves rialles, és l'èxit més gran i no us podeu imaginar el que això significa per un actor». Així ho explicava Lluís Marco, un dels actors que des d'ahir i fins el diumenge representen a l'Auditòrium l'obra de Veber, El sopar dels idiotes sota la direcció de Paco Mir. Marco afegí que l'obra no era una comèdia. «L'èxit radica en què tractam els texts, les frases de l'autor, com si fos Shakespeare. S'han unit dos factors, un autor extraordinari i un adaptador meravellós. Consider que Paco Mir és l'home més important a nivell de comèdia».

El sopar dels idiotes explica la història d'un executiu que en companyia dels seus amics acostuma a sopar cada setmana amb un convidat molt especial, algú que tengui una afecció estúpida. «El meu personatge és un senyor d'alta classe social, no té prou amb jugar al padle o al tennis i cada dimecres munta un sopar amb un ingenu. Al final no se sap quin és el més idiota, per això no és un vodevil sinó una alta comèdia. A un vodevil s'obrin i tanquen portes, aquí no hi ha ni tan sols portes, sinó que l'obra conta una història».

Una de les altres actrius, Cristina Solà explicà el seu paper a l'obra. «És una al·lota que s'entén amb un senyor major, una mica frívola però no beneita sinó intel·ligent».

En el 97, el mateix autor, Francis Veber, va dirigir la versió cinematogràfica de l'obra. Respecte a si hi ha semblances o no entre ambdues, Marco explicà que «l'essència es la mateixa, el que passa és que el teatre és més viu, el contacte amb el públic és més directe. És una obra de teatre i no cinema. Encara que la història sigui la mateixa s'ha extrapolat al caràcter dels llatins. Els canvis no són essencials, sinó intel·ligents».