Les tres tereses (1946)

Miquel Ferrà i Martorell15/09/99 0:00

Aquell dia de setembre, mentre viatjava en tren, Teresa de Calcuta creu sentir un missatge que canviarà la seva vida, la «crida dintre de la crida», que li demana de deixar-ho tot i seguir Jesús fins als barris pobres, per dedicar-se als més pobres entre els pobres. Considerada, al cap de dinou anys de feina incansable, des de qualsevol racó de la península indostànica, com la «santa vivent», aquella dona excepcional es multiplica. Les seves missioneres de la Caritat, a través del seu camí de senzillesa, abracen els tuberculosos, els discapacitats mentals, els malalts de sida, els lleprosos... Teresa de Calcuta escriu: «Els afamegats i els solitaris han de menester no només menjar sinó també la paraula cristiana; els assedegats i els ignorants, necessitats no només d'aigua sinó també de coneixements, pau, veritat, justícia i amor; els que estan despullats i els que ningú no estima, necessitats no només de roba sinó també de dignitat humana; els no desitjats; els nins no nascuts; els que són víctimes de la discriminació racial; els indigents i els que són abandonats, necessitats no només d'una teulada, d'un sostre de teules, sinó també d'un cor comprensiu, capaç de protegir i amar; els pobres que agonitzen i els presos, no només de cos sinó també de ment i d'esperit; en definitiva, aquells que han perdut tota esperança i fe en la vida; els alcohòlics i drogodependents i tots els que han perdut Déu, així com qualsevol esperança en el poder de l'Esperit Sant...».

Teresa de Calcuta (1919"1997) nasqué a Skopje, aleshores Albània i el 1928 viatjà a la dublinesa abadia de Loreto, Rathfarnham, i d'allà anà a l'Índia, on començà el seu noviciat. Tanmateix crearia la seva pròpia congregació, les Missioneres de la Caritat, el 1950. Sembla que aquesta monja s'inspirà en dues altres tereses, de les quals havia pres el nom: Teresa d'Àvila i Teresa de Lisieux, ambdues «doctores de l'Església» i dins i fora d'aquesta, excel·lents escriptores. No puc deixar de recordar aquí que una de les meves joies bibliogràfiques és, precisament, una de les primeres edicions de l'autobiografia de Santa Teresa i que el meu interès per l'obra d'aquesta descendent de jueus conversos, reformadora de les Carmelites, ha estat fidel des de sempre. Aquesta Teresa (Àvila, 1515-Alba de Tormes, 1582), va ser, segons els crítics, «autora d'obres místiques admirables no només pel fons sinó per la forma, tan perfecta que pocs escriptors en llengua castellana han pogut competir amb ella. Les seves obres més notables, El castell interior (1577), El llibre de la meva vida (1571) i El camí de perfecció (1571) tenen pàgines incomparables. I si Teresa d'Àvila parlava del «camí de la perfecció», Teresa de Calcuta ho feia del «camí de la senzillesa», que ve a ser el mateix i que es repeteix, per via de la pregària, en tota l'existència de Teresa de Lisieux (1873-1897), que va escriure Història d'una ànima, amb plantejaments espirituals molt semblants als que seguiren les altres dues Tereses. Així doncs, el camí a Àvila, Lisieux o Calcuta és, en molts de punts el mateix.