La conquesta britànica de Khartum (1898)

A l'alba, tal dia com avui, un exèrcit anglès avança pel territori sudanès cap a Ondurman, una ciutat edificada al davant de les ruïnes de Khartum. Es mou en formació de combat. Es despleguen estratègicament les cinc brigades d'infanteria amb els seus vint batallons de fusellers. Van en columnes obertes, cobrint tota la zona de la vora esquerra del Nil. Ja no vesteixen els britànics la famosa guerrera vermella, que ofereix un blanc segur, sinó el nou uniforme kaki, de les tropes colonials, que es confon amb la sorra del desert. Les llargues fileres d'artilleria van seguides per caravanes de camells que porten municions i queviures. Riu amunt hi naveguen els draugh de vela, vapors de rodes i vuit canoneres, tot un estol de combat i transport. Un jove que serà famós estadista figura entre tots aquests soldats. És Winston Churchil, oficial supernumerari del 21 de Llancers. Ell fou el que en una crònica d'aquells esdeveniments, tal com reproduïa R. Bartlett, digué: «El món antic s'enfrontava al modern. Les armes, els mètodes i el fanatisme de l'Edat Mitjana eren a punt de xocar cruelment, a causa del seu extraordinari anacronisme, amb l'organització i els invents del segle XIX. Les forces del Mahdi, seixanta mil homes, atacaren follament els invasors i la batalla, potser la més important d'aquell final de segle, juntament amb les que s'esdevingueren a Cuba i Filipines entre espanyols i nord-americans, es decidí a favor dels anglesos. Les armes automàtiques triomfaren sobre el fanatisme i vint mil homes quedaren morts sobre les sorres, entre les dunes. Els dervitxos, amb tota la seva càrrega emocional religiosa, havien perdut la brega i es retiraven batuts i malferits».