Dirk Bogarde és nomenat cavaller (1992)

Miquel Ferrà i Martorell21/07/99 0:00

Dick Bogarde, el gran actor britànic (1921-1999), que no fa massa moria d'un atac de cor als setanta-vuit anys, a la seva casa de Londres, era nomenat cavaller el 1992 i dos anys abans, el 1990, «Commandeur de l'Ordre des Artes et des Lettres». Aquest clàssic del cinema, recordat per pel·lícules com Mort a Venècia, a les ordres de Visconti, El majordom, de Losey, L'home de Kíiv de John Frankenheimer, Porter de nit, de Liliana Cavani... decidí un dia fugir dels platós cinematogràfics i entregar-se totalment a la literatura, la seva vocació de tota la vida. Ell mateix havia dit que la interpretació mai no li havia agradat gaire i no era altra cosa que un mitjà de guanyar doblers. La creativitat literària, en canvi, el feia feliç. Escriptor de sis volums autobiogràfics i sis novel·les best-seller, no se li pot negar un lloc entre els que representen la literatura anglosaxona. La seva obra, A short walk from Harrods, sisè volum autobiogràfic, és certament un conjunt de textos d'innegable qualitat. I el relat From Le Pigeonnier, una peça mestra. Si Dirk Bogarde és un mite ja dins la bella història del cinema, que ell considerava només un ofici i mai no es deixà seduir pels llums de Hollywood, mereix amb no menys raó figurar en les antologies literàries més exigents. Va residir al sud de França molts d'anys i allà pogué dedicar-se plenament al goig d'escriure tot posant en joc el bagatge de tantes experiències viscudes...

«Jo vaig renéixer a França dins un triangle de poblets. Saint-Cyprien, al davant de la meva propietat, Le Pré a l'oest i Saint-Sulpice a l'est. Le Pré s'ha fet al llarg de la carretera: una taverna, un parell de botigues, dos garatges "un Elf i un Shell", un cafè amb màquines menja-cèntims i un modest restaurant que serveix plats casolans. Saint-Sulpice és més que un creuer de camins, és a dir, un memorial al seu alliberament pels americans el 21 d'agost del 1944, i també, una filera de moreres envellides, una plaça ben ampla on hi té lloc la fira anual i el circ i, tot seguint la carretera cap a Saint-Cyprien, una tafona amb la seva gran roda. I per damunt dels creuers de camins, sobre un pujolet, ens atalaia l'església amb la seva teulada provençal que enrevolten oliveres i xiprers. Llavors, algunes cases disperses, el cementiri que sembla relliscar, costa avall, amb els seus monuments i àngels de marbre que em recorden un tauler d'escacs, i al fons de tot això, endreçada i digna, la casa de correus...»

La casa de correus, el cordó umbilical de Dirk Bogarde amb la resta del món, aleshores immers en la natura provençal, lluny de les càmeres, els focus i de tanta estupidesa que envolta alguns personatges marginals del Setè Art. No oblidem, doncs, el Dirk Bogarde escriptor, que els exquisits i els elitistes no volen reconèixer com a tal. I és que en aquest món, els mandarins, rarament perdonen els Lleonards da Vinci. Si el llegat cinematogràfic de Bogarde és d'una riquesa indiscutible, el llegat literari de Borgarde és d'una bellesa indiscutible.

Miquel Ferrà i Martorell