Acaba la seva existència terrenal, a la ciutat de València,
Rodrigo Diaz de Vivar, el «Cid», o Said «Campeador». Diuen els
historiadors que fou de mort natural encara que n'hi ha que dubten
si no seria a causa de les ferides de guerra de tants anys. Com a
tants d'altres herois se li atribuïen set vides. Nosaltres no n'hi
sabem comptar tantes. Anem a veure... 1) La primavera del 1090 cau
del cavall en el decurs de la batalla de Tévar contra les forces
del comte de Barcelona Berenguer Ramon II i en aquella caiguda
sofreix cops i nafres greus però se'n surt. 2) Al cap d'un parell
de mesos, a Daroca, es posa molt malalt, amb febres intermitents
que fan pensar els metges que s'acaba. També se'n surt. 3) L'agost
de 1093 és molt malferit a la batalla d'Albarracín contra les
tropes del moro Abu Meruan Ben Razin i la llançada al coll sembla
que hagi de finir amb la seva vida. Un cop més se'n surt...
Moria sis anys després. En tenia cinquanta-sis. També diu la
tradició que guanyà una batalla després de morir, fermat el cadàver
a la sella del seu cavall i atemorint amb la seva presència els
àrabs que el donaven per difunt. Sembla que això no passa de ser
una fantasia, una romàntica llegenda. Aquesta llegenda, atribuïda
llavors a Jaume I El Conqueridor, fou recollida per mossèn Alcover
en el seu recull de rondalles i així ho explica: «Aquest fet és lo
que conta el romancer castellà del Cid, que, com fou mort a
València, el posaren embalsamat dalt Babieca i sortiren amb ell els
cristians a combatre l'exèrcit del Rei Bucar, nombrosíssim, a on hi
havia vint reis més, i tots foren vençuts; i, triumfants així els
cristians pogueren sortir pacíficament de València, retirant-se amb
Dona Jimena i el cos del Cid a Castella. Se veu que aqueixa
llegenda trobà eco a Mallorca o a Catalunya i que el poble atribuí
tal fet an el Rei En Jaume...».
El llenguatge sucós i humorístic d'Alcover, tan oposat al
dramatisme de la literatura oral recollida per Menéndez-Pidal,
«marca la diferència»...
«Mentrestant, es cavall amb so cos del Rei En Jaume s'hi
acostava, s'hi acostava, i duia tanta de fua i anava tan encès, que
pareixia que les s'havia de menjar tots, an es moros. Com aquests
veren clar que era ell, no l'esperaven gens, sinó que giraren en
coa, fugint com a llebres que es cans encalcen, cridant: "Ho és, es
dimoni de l'Emperador a cavall! I deien que era mort! Bona casta de
mort! Ni mai que no es morirà aqueix dimoni d'homo! I si no feim
via, mos arronsa a tots! Qui es pot salvar, que es salv!».
La història no pot navegar sense portar al damunt aquesta rèmora
que és la llegenda. I sense llegenda, la història, ben sovint, és
massa àrida per arrelar en el poble. Benvolgudes doncs les
llegendes sempre que sapiguem que són només llegendes.
Miquel Ferrà i Martorell
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.