«Tota la ira dels justos» (1966)

Miquel Ferrà i Martorell29/05/99 0:00

Vaig conèixer el poeta Jaume Pomar Llambies el 1961. Me'l va presentar Ramon Prats. Sis anys després guanyava el premi Ciutat de Palma de Poesia i ens oferia un llibre ben remarcable, Tota la ira dels justos, que vaig llegir aleshores i he rellegit algunes vegades, trobant-hi el poeta rebel, sanitosament rebel, compromès amb la societat, que ens suggeria de lluitar contra totes les injustícies per molt que aquesta lluita fos suara difícil, suara impossible i potser, en molts moments inútil. Versos que ens porten a dir que el sarcasme, la hipocresia, l'excepticisme, la insolidaritat, el cinisme i el memfotisme són llavors i ara mateix els grans delictes de la humanitat. Els delictes, amb tota casta de complicitats, que perllongaren la dictadura. Els delictes dels que tancaven els ulls a la nostra realitat social. Vull pensar que aquell poeta d'ahir, que em convidava a anar a ca seva per tal de poder escoltar els darrers discs contestataris del cantant Raimon i que havia escrit una novel·la contra el militarisme feixista.

Però mentre el poeta, xueta de socarrel, clamava per la justícia amb més raó que un sant, ell que també en els seus versos havia lloat el màrtir García Lorca i la crítica franquista se li havia tirat al damunt, un altre escriptor que també havia conegut, poeta cerimoniós i amanerat, Llorenç Moyà, ens escandalitzava amb aquests textos: «No m'interessa gaire la Bíblia. La trobo un engany. És l'epopeia d'un poble que té molt poc a veure amb mi, i aquest poc és imposat. Encara que segurament tinc arrels de raça, de sang o del que sigui, amb aquesta gent que va envair Europa, jo em sento molt més identificat amb el poble grecollatí que no pas amb àrabs, hebreus, xinesos, indis i ni tan sols els germànics. Tinc poc a veure amb tota aquesta gent que ha fet malbé la concepció grecoromana de la vida i la societat».

Crec que els mots de Llorenç Moyà són tan injusts i discriminatoris contra els jueus i xuetes com ho eren els textos de Llorenç Villalonga. I em sap greu haver-ho de dir perquè Llorenç Villalonga em va fer cas de bella cortesia i lloà les meves primeres obres com una troballa, per a ell, original i interessant. Una minvada correspondència n'és testimoni, doncs encara que passava per davant de la casa de l'escriptor quan anava primer a classe a l'Estudi General Lul·lià i quan hi anava en qualitat de professor després, no gosava entrar-hi, més per motius extraliteraris que per altra cosa. I això que encara no en sabia de la missa la meitat.

Però tornem al llibre de Jaume Pomar, a Tota la ira dels justos, textos poètics tan vigents ahir com avui. I això ja és tot un mèrit.