Ricketts, un altre màrtir de la medicina (1910)

Miquel Ferrà i Martorell04/05/99 0:00

Tal dia com avui moria a Ciutat de Mèxic Howard Taylor Ricketts, patòleg nord-americà, nascut a Findlay, Ohio, el 1871. Ricketts investigà la febre de les Muntanyes Rocalloses el 1906 i demostrà que la malaltia es contagiava per la paparra del ramat. Localitzà el microorganisme que la causava i era més petit que els bacteris i, a més d'això, no era un organisme independent del tot; s'assemblava a un virus perquè només es podia formar dins les cèl·lules vives, però, amb tot i això, era més gran que els virus ordinaris. Realitzà després, Ricketts, científicament enriquit per aquestes exitoses experiències, l'estudi del tifus, també causat per un microorganisme i investigat, al mateix temps, a Tunis, pel metge francès Charles Nicolle, el qual havia provat que es transmetia pels polls. Quan Ricketts feia experiments amb aquesta malaltia a Mèxic se'n contagià i morí. Però les seves investigacions foren seguides amb èxit el 1911 i al microorganisme que causava el tifus exantemàtic li donaren el nom de rickettsia.

A Tunis, el doctor Nicolle (Rouen, 1866-Tunis, 1936), director de l'Institut Pasteur al país nord-africà, comprovà que el tifus era molt contagiós fora de l'hospital i es propagava per contacte. Els metges, quan visitaven els malalts, queien malalts, igual que els infermers, i un cop que el pacient era sota control hospitalari, la malaltia ja no era contagiosa. Què significava això? Nicolle va comprendre, per tant, que el moment perillós era quan el pacient ingressava, el despullaven i el rentaven amb aigua i sabó. Allò que transmetia la malaltia estava en la roba i era eliminat del cos quan aquest era rentat. Així, Nicolle sospità de seguida del poll de la roba o poll de la carn (pediculus humanus corporis), insecte petit, sense ales, paràsits dels mamífers, dels quals xuclen la sang.

Assajà Nicolle amb animals, primer amb ximpanzés, llavors amb conillets, i comprovà que era el poll que contagiava la malaltia de la mateixa manera que els mosquits transmetien la malària o la pesta groga. Aquests minúsculs paràsits serien una gran plaga el llarg de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i encara que Nicolle no pogué evitar nombroses morts per febres entre els combatents, aconseguí trobar mesures per minvar-ne el contagi. Tanmateix seria Müller, amb l'invent del DDT, qui eliminaria aquesta malaltia entre les tropes, però això a la Segona Guerra Mundial. Una cosa important que Nicolle demostrà també era que alguns animals patien aquella malaltia de manera molt benigna, sense presentar-ne símptomes, encara que eren infecciosos. Això explicava com podia sobreviure la malaltia entre dues epidèmies. Hi era present sempre i l'epidèmia era només un augment periòdic de la virulència.

La reflexió és sempre la mateixa. Una part de la humanitat, la de la virtut heroica, s'esforça i fins i tot mor per tal d'ajudar els altres. Una altra part de la humanitat es dedica a fer mal, sigui per acció, sigui per omissió, i fins i tot passa gust d'autodestruir-se.