Les primeres gestes aèries (1910)

Miquel Ferrà i Martorell20/04/99 0:00

Té lloc, aquell abril de 1910, el primer gran viatge aeri, de competició. És la cursa Londres-Manchester, és a dir, tres-cents trenta-dos quilòmetres en etapes. La guanya Paulhan. La segona temptativa també se'n surt. Es tracta de travessar el canal de la Mànega i això s'esdevé algunes setmanes després. L'heroi és aleshores un francès, Bleriot, que aterra unes poques hores abans que el seu rival Latham, un èxit que suposa per al guanyador mil lliures esterlines donades pel diari de Londres Daily Mail. No acabarà aquell memorable 1910 sense més èxits i experiències. Se celebra el raid París"Bordeus i en aquella prova el guanyador és un sud-americà, Bileovucic, del Perú. I toca de seguida el torn a la cursa París-Brussel·les, guanyada per l'holandès Wijnmalen. Però més important que aquells èxits esportius eren potser l'establiment de línies postals aèries i el primer pas s'ha d'adjudicar al nord-americà Curtiss, que uní pels camins de l'aire Albany i Nova York. Hagué de passar el 1910 i l'any següent tocava el torn al raid París-Madrid, en el qual participaven dotze pilots. Guanyà el francès Vedrines.

Conten els cronistes que aquella cursa començà amb un drama. Quan desferrava de l'aeròdrom un dels aparells quelcom fallà i va caure sobre el públic. Provocà nombroses víctimes, entre les quals el ministre de la Guerra francès. Vedrines fou l'únic que arribà a Madrid. Els altres aviadors quedaren pel camí i des de llavors, a la capital de l'Estat i a molts d'altres indrets, es va fer popular una frase. «És més valent que Vedrines!», tot indicant una gran bravesa en qualsevol situació.

Llàstima que la majoria d'aquells herois no ens hagi deixat la narració de la seva gesta. Sortosament, entre els millors literats del món, hi tenim el gran Antoine Saint-Exupéry, que ens conta per exemple que «l'avió, quan la nit és bella, es deixa anar, sembla que ningú no el pilota, i a poc a poc es va inclinant cap a l'esquerra. Un encara es pensa tenir-lo horitzontal quan descobreix sota l'ala dreta un poblet. En el desert, però, no hi ha poblets com a punt de referència. En tot cas un estol de petites barques de pesca al llarg de la costa del Sàhara. Però... I si no n'hi ha? Aleshores... Aleshores un se'n fot del propi error i dolçament, l'avió és redreçat. I el poblet torna al seu lloc. I tornam a posar sobre el nostre gran tauler la constel·lació que havíem deixat caure. Poble?

»Ara sí! Però poble d'estels. No és així quan un contempla el desert des de la talaia d'un fortí, quan tot es veu immòbil, ones de sorra sense moviment. I les constel·lacions ben aferrades al cel, aturades. Potser aleshores un sergent colonial ens en parla.

»Ens diu: Mirau! Jo conec bé tots els camins dels estels... Si seguiu aquell llumener anireu directe cap a Tunis... I vós sou de Tunis? "demanam nosaltres". No! "diu ell" la meva cosina. Es fa aleshores un gran silenci. I el sergent diu finalment el que no ens vol amagar: No he estat mai a Tunis però un dia hi aniré...».

Un dia hi aniré. Un dia faré això o allò. I és que difícilment podem ser vençuts els que tenim tones de voluntat.