Kühne: el poder d'una paraula (1837)

La classificació de Kühne fou acceptada pel món científic i les demostracions de Buchner, dues dècades després, li donaren tota la raó. Però al marge d'aquestes referències de la història de la Ciència, el que em crida l'atenció en aquest cas és la decisiva importància que pot tenir una paraula, enzim, que en el cas del diccionari Larousse i dins el lèxic farmacèutic es defineix com ferment soluble, adaptació del significat en rengles generals. La vida d'una paraula és doncs quelcom important i definitiu, capaç d'identificar un objecte, un fenomen, un ésser o una abstracció. No se li pot demanar més. Per això els literats defensen la paraula com a fórmula suprema del seu art. Així i tot, no aconsegueixen engabiar les paraules i les paraules travessen l'espai i el temps, canvien de sentit al llarg de la seva existència, procreen altres mots i moren en ser oblidades. Són, com la vida mateixa dels savis, els artistes, els poetes. Si Kühne donà els seus fruits i sempre, eternament, serà associat a la paraula enzim, de la qual potser han abusat un gra massa alguns fabricans de detergents, molts d'altres s'adormiren en els primers llorers i poques coses deixaren a la Humanitat en deixar aquest món. Això em fa pensar en tots aquells escriptors que ahir eren una promesa, perquè disposaven del vigor de la jovenesa i la quota màxima de temps i avui són un fracàs, perquè els seus fruits són tan minsos i el seu orgull tan gran que fan rialles. L'excusa que solem sentir dels seus llavis és que publiquen poc perquè han de menester molts anys per fer un llibre, que la seva literatura és tan bona que els editors són incapaços de comprendre'n les excel·lències, que un escriptor ha de viure intensament abans d'escriure alguna cosa important... Llàstima que quan anam a casa d'aquests literats suprems trobem una muntanya de manuscrits inèdits i els segell dels originals enviats a mil premis i castigats amb el més estrepitós fracàs.