La mort de Robert Scott (1912)

Així ho explica Verne.

«El gel, excessivament llis, permetia que el trineu fos arrossegat fàcilment pels cans, vent-se els homes forçats, sovint, a realitzar grans esforços per seguir-los. L'enlluernament, que en aquelles regions és una veritable malaltia, no tardaria a atacar els viatgers, especialment Auspic i Misonne, que adquiriren oftalmies rebels. La llum llunar, tot reverberant en aquelles blanques planes, cremava els ulls i hi produïa una coïssor insuportable».

La literatura del drama és d'acurades descripcions.

«Jean Cornbutte seguí al llarg de la costa, pujant cap al nord i els expedicionaris no deixaven a l'esquena cap petjada sobre el gel endurit, de manera que Cornbutte es va veure obligat a guiar-se mitjançant punts de referència escollits a zona llunyana i, així, tan prompte caminava per una pujada eritzada de cims, com per un enorme bloc de gel que la pressió havia aixecat per damunt de la plana...».

I la fosca? Com era la fosca?

«L'obscuritat era absoluta i una tempesta horrible esclatava dins l'espai. Terbolins de volves d'aigua gelada queien amb extraordinària violència sobre aquells paratges, on el fred era tan intens que la carn viva es conglaçava...».

Però potser el pitjor enemic era la tristor, la solitud del gel infinit, les tenebres blanques, la duresa de l'aigua feta pedra.

Tot esdevenia gel. La roba, les llàgrimes, la respiració...

La immensa plana de gel seria batiada amb noms al·lusius a presències europees: Terra de Lluís Felip, Terra de la reina Victòria, Terra de Wilkes...