La mort de Robert Scott (1912)

Miquel Ferrà i Martorell26/03/99 0:00

L'explorador anglès Robert Falcon Scott, nascut a Devonshire el 1868, mor en aquesta data a l'Antàrtida. Com a oficial de la Marina ja havia estat a càrrec d'una expedició antàrtica que durà de 1900 a 1904. El 1909, després dels descobriments de Peary al Pol nord, Scott, igual que Amundsen, desitjava arribar al Pol sud. Però la mala sort no el deixà cobrir amb prou glòria els seus propòsits. El mal temps en retardà els preparatius i la marxa i quan el 18 de gener de 1912 arribaren al punt geogràfic ambicionat, hi havia ja la bandera i senyal d'Amundsen. El mal temps seguí amb tota la seva força destructiva i Scott i els seus companys trobaren, en tal dia com avui, la mort sobre el gel... «Mentre les ràfegues de vent es desencadenaven sobre l'extensa plana gelada, se sentia un renou espantós sota el solatge; els trossos de gel es precipitaven uns contra els altres, xocaven estrepitosament, i l'aire bufava amb gran violència...».

Així ho explica Verne.

«El gel, excessivament llis, permetia que el trineu fos arrossegat fàcilment pels cans, vent-se els homes forçats, sovint, a realitzar grans esforços per seguir-los. L'enlluernament, que en aquelles regions és una veritable malaltia, no tardaria a atacar els viatgers, especialment Auspic i Misonne, que adquiriren oftalmies rebels. La llum llunar, tot reverberant en aquelles blanques planes, cremava els ulls i hi produïa una coïssor insuportable».

La literatura del drama és d'acurades descripcions.

«Jean Cornbutte seguí al llarg de la costa, pujant cap al nord i els expedicionaris no deixaven a l'esquena cap petjada sobre el gel endurit, de manera que Cornbutte es va veure obligat a guiar-se mitjançant punts de referència escollits a zona llunyana i, així, tan prompte caminava per una pujada eritzada de cims, com per un enorme bloc de gel que la pressió havia aixecat per damunt de la plana...».

I la fosca? Com era la fosca?

«L'obscuritat era absoluta i una tempesta horrible esclatava dins l'espai. Terbolins de volves d'aigua gelada queien amb extraordinària violència sobre aquells paratges, on el fred era tan intens que la carn viva es conglaçava...».

Però potser el pitjor enemic era la tristor, la solitud del gel infinit, les tenebres blanques, la duresa de l'aigua feta pedra.

Tot esdevenia gel. La roba, les llàgrimes, la respiració...

La immensa plana de gel seria batiada amb noms al·lusius a presències europees: Terra de Lluís Felip, Terra de la reina Victòria, Terra de Wilkes...