La màquina que tot ho cura (1880)

Eren aquells dies de gran expectació de cara a la tècnica i als miracles de la tècnica. La química, l'enginyeria experimental, els invents. En parlaven Jules Verne i els escriptors de la seva escola, especulativa amb la ciència del moment, per acostar la tècnica a la literatura popular. Màquines fantàstiques, artefactes increïbles, enginys meravellosos que moltes vegades no responien al miracle que se n'esperava. La fantasia encara superava la realitat. Actualment, la realitat supera quasi la fantasia. Copiem, per exemple, tot evocant aquell temps, aquest fragment d'una novel·la de Verne:

«El savi alemany Otto Storitz havia viscut i mort en plena llegenda i tots aquells supersticiosos esperaven un prodigi pòstum i confiaven que en aquell aniversari es produirien fenòmens fantàstics, el més petit dels quals seria veure sortir de la tomba el famós científic, i a ningú no podria estranyar que en aquell moment fos alterat l'ordre de l'Univers. Potser la Terra, modificant el seu moviment habitual sobre l'eix, es posaria a girar d'Est a Oest, o s'efectuaria una rotació anormal en tot el sistema solar, amb conseqüències incalculables. Aquest i altres rumors no menys fantàstics circulaven entre la població. Però tot s'esdevingué de la manera més natural. La llosa del sepulcre no s'havia aixecat, el mort no abandonà el seu reducte, i la Terra continuà girant d'acord amb les normes establertes des de la creació del món. »I pel que fa al seu laboratori, en un racó es veien piles d'aparells, instruments, màquines, un forn portàtil, alambics, tubs d'assaig, mostres de metalls i altres coses misteriosoes i desconegudes per mi, malgrat ser enginyer».

El mite estava servit. Com hi va estar al carrer, en aquells dies de credulitat.