El vampir de Dusseldorf (1931)

Miquel Ferrà i Martorell17/03/99 0:00

És detingut Peter Kürten, més conegut com el «Vampir de Dusseldorf», acusat de nombrosos assassinats, la majoria de caràcter pedòfil. Ja a l'hivern de 1929 els habitants d'aquella ciutat alemanya s'espantaren força en saber que una nina de cinc anys havia estat brutalment assassinada per aquell sàdic, que li clavà més de trenta punyalades. Era la primera víctima. Nomia Gertrud Alberman i la tragèdia s'esdevingué en un petit bosc dels afores de la ciutat. Un altre cas fou el de Rosa Ohlinguer, de nou anys, que se'n dugué al cementiri, la violà, l'escanyà i l'acoltellà tretze vegades al cap perquè no fos reconeguda. Conegué també unes altres dues nines petites, Luise Lenzen i Gertrud Hamacher, que amb enganys portà a un lloc solitari, les assassinà, violà els seus cadàvers i es begué la sang de les ferides...

Kürten violà i assassinà dones joves i velles i també alguns homes, com el mecànic Rudolf Scher. En el trist inventari dels crims, en el llistat de les víctimes, veim també dues nines de deu anys, dues més de cinc, una de quinze... Però sembla que el vampir estava casat, que era considerat un marit model per la seva esposa, aparentment educat, amable, servicial i tan lluny arribava la terrible hipocresia d'aquell bergant que en els mesos de més por, quan hi havia la psicosi dins la població que el «vampir» sortia de nit i es trobava a qualsevol cantó, Kürten anava a cercar la seva dona a la sortida de la feina i feia la comèdia de protegir-la pels oscurs carrerons. Aquell matrimoni durà set anys i en tot aquell temps ella no havia sospitat res de res. I mirau per on, quan Kürten és detingut i jutjat, li surten, de cop i volta, admiradores a balquena, rep tot un seguit de cartes femenines... A més a més, durant el judici, Kürten es va sentir un gran personatge, el centre d'atenció del públic i dels periodistes i això el posà més que content. No va negar res, va reconèixer tots els delictes i encara n'afegí algun més que no era en el procés. Fou condemnat a nou penes de mort i l'abril de 1931 es dictà sentència. Quan el penjaren no oferí resistència, es deixà fermar les mans i posar la caputxa pel cap i la corda pel coll. Aquella matinada, mentre el sinistre aparell de la mort funcionava en el pati de la presó, centenars de dones s'agrupaven a la porta de l'edifici i portaven per al reu cartes d'amor, flors i poemes. No mancà qui pregàs als guardians un autògraf del condemnat.

Era allò que els sociòlegs anomenaven «eròtica de la violència», que poc temps després, amb la vinguda dels nazis, posaria pels carrers la violència paramilitar, un precedent de l'holocaust.

Tot això em recorda aquells escriptors que admiren i estimen el Marquès de Sade i que si fos viu, fins i tot, li besarien el cul.