Mor Pyotr Nicolaievitx Lebedev (1912)

Valgui aquesta breu referència per reivindicar la feina callada, secreta, tan sacrificada i poc recompensada, dels científics, que vulguem o no vulguem han anat movent el motor del món i han anat millorant les condicions de la nostra existència. També és interessant comprovar que malgrat la trista situació social del tsarisme, la ciència avançava també en aquelles gelades latituds. El savi morí abans de la Revolució i per tant no visqué el canvi al socialisme i la utilització de la ciència en el nou sistema polític. Investigant la llum, el «dard de Déu», Lebedev feia bones aquelles paraules de Santiago Ramón y Cajal: «Un espectacle que commou és contemplar els matins d'estiu com les abelles joves treuen de la bresca les obreres esgotades i moribundes per tal que, abans d'enfosquir els seus ulls, puguin rebre la besada ardent del sol, pare de la vida. Llum! Més llum! Heus aquí el crit ansiós de l'agonitzant, des de l'excels Goethe fins la més humil criatura».

Aquest clam universal, significa, potser, encoratjadora profecia?
Rere les tenebres de la mort, sortirà el sol de la immortalitat?
Veritablement, reconforta creure'l i esperar-lo... Un filòsof digué (sense sortir del tema de la llum) que amb la mort humana tot queda reduït a un mirall trencat. La cosa més deplorable no és la trencadura del mirall sinó el seu ràpid deteriorament quan quasi havia arribat a reflectir un insignificant sector fenomenal del Cosmos. Des del cim de l'Eternitat, els caps humans han de semblar al Principi psicològic de l'Univers com aqueixes barbolles d'escuma produïdes en l'ona quan es trenca sobre la platja. Llueixen un moment en llums policromats, còpies en miniatura el blau del cel i la màgia del paisatge i esclaten a l'instant, cedint el lloc a la nova empenta de glòbuls irisats...»

És per pensar-ho una miqueta.