El retaule del flautista (1972)

Miquel Ferrà i Martorell02/03/99 0:00

Jordi Teixidor (Barcelona, 1939) escriu El retaule del flautista, una obra de teatre que serà portada a escena per la companyia de P. Garsaball que dirigeix F. Formosa i que conté, un poc d'amagatotis, alguns missatges propagandístics contra el règim franquista. L'estrena a Barcelona i Palma i després en versió castellana, a Madrid, en el teatre Reina Victoria, pel grup Tábano, omplí les sales de gom a gom, jovenesa en general. A Barcelona es va representar al teatre Capsa i a Palma a l'Auditòrium. Aquell dissabte fou lloc de trobada de tots els elements democràtics i d'esquerres que ja sabien, ja sabíem, de què anava el brou. La peça inspirada en el conte immortal del flautista de Hamelin (o de Hameln), que té per cert llegenda i base històrica, jugava amb tots els pecats de la política autoritària i dictatorial i al mateix temps suposava un atac contra la milícia, contra l'exèrcit, contra la tropa que cega, privada de pensar, actua automàticament, programada, sense criteri, instruments dels instruments. A un moment de la representació, al final de l'escena VIII, es deixa sentir La cançó dels soldats avergonyits... Tots els que sentírem allò com a cosa pròpia aplaudírem i la sala esdevingué per uns moments un míting antimilitarista: «La milícia em cridà a defensar la ciutat però fou al revés i la veritat, algú a mi m'enganyà... Si la gent ens agredí, devia tenir raó, i abans del foll desgavell, a mi, ningú m'advertí...».

El diàleg havia tingut prou substància. Un home de la milícia era castigat per atrevir-se a pensar. El cap de la tropa parla de l'enemic però l'enemic són germans i nebots i cunyats i amics dels soldats. Un altre moment musical, el song dels negocis, on és lloat el capital i ridiculitzat el poble, suposava més propaganda clandestina. Tant és així que hi hagué comentaris i protestes a les butaques del darrere per part de senyors aleshores seixantins i octogenaris, evidents partidaris del règim, panxes contentes i bigotis de quixot... Però foren de seguida contestades per xiulos, rialles i sorolls...

«Hi havia una vegada a Alemanya una ciutat molt bella, Pimburg, banyada al sud per les aigues del riu Weser. Quan comença aquesta història, fa més de sis-cents anys, els pimburgesos i la ciutat eren víctimes d'un terrible assot: Les rates! N'hi havia tantes i eren tan grosses que atacaven els cans i es menjaven els moixos. Pel que fa als aliments, tot ho devoraven: piles de formatges, botes plenes d'arengs, tastaven la sopa de les olles i feien el niu en el capell dels veïns. Més a més, una remor de giscos impedien que les comares poguessin escoltar les confidències de les seves amigues. Per causa de tot això, un dia, els pimburgesos decidiren reunir-se al davant de l'Ajuntament».

I aquí començava tot. El poble desesperat contra les institucions. La cosa no podia esser més clara i aclaridora. En sortir, alguns agents de la policia armada vigilaven els voltants de l'Auditòrium.