Guillem Colom, el camp i la ciutat (1972)

Potser en aquests moments, els compradors germànics, van repoblant d'alguna manera aquella ruralia abandonada. Són restaurats murs clivellats, reconstruïdes les teulades, llaurats els terrenys més erms amb tasques de jardineria, aprofitades les ruïnes de qualsevol mas habitat de rates... Què hi podem dir?

Continua dient Guillem Colom en aquesta obra presentada tal dia com avui que «aquesta progressiva deserció dels nostres camps i l'explotació de la terra per la invasió galopant de la ciutat que l'anorrea i suplanta, és el que amb el cor constret denunciam i planyem avui en aquest recull... Tant de bo aquests breus poemes ajudassin a despertar, per poc que fos, l'enervada inconsciència dels qui, enlluernats pel brill de la ciutat i els seus nous guanys, deserten de la terra que els vegé néixer i créixer i on, malgrat tot, eren lliures, per córrer adelerats vers els atzars incerts de la ciutat fatal, amb l'afany d'encaixar-se, sovint a tall d'esclaus, com una peça més, dins l'engranatge on roda vertiginosament la humanitat d'avui...».

La humanitat d'avui. La humanitat del ciment. La febre urbanitzadora. La matança sistemàtica de boscos i pinars. Les pales mecàniques que enderroquen marjades i roseguen rocam. Els cràters on es crema la brutor urbana. L'amenaça dels que volen rinxar els rínxols de la construcció. Habitatges, habitatges, habitatges, sense ordre ni concert...