Harmonia corsa

Sota el cel mediterrani, l'harmonia de les cases de Còrsega.

06/02/99 0:00

Verda i blava, a vegades blanc de neu i aigua que se'n va, l'illa de Còrsega és la germana llunyana de qui passa massa temps sense tenir"ne notícies: està allà, penjada dins el mapa de la Mediterrània que, segons com es miri, a vegades sembla francesa o italiana. Sempre corsa. Totes les altes muntanyes van a parar a la mar que, quan s'abracen, dibuixen cales en forma de ferradura de colors que es mouen. Si la trobada és massa sobtada, només es produeix com una pinzellada blavosa, una llepada que s'enfosqueix a mesura que la mar guanya profunditat.

Els pobles es mantenen amb els colors que, amb el temps, aconsegueix la pedra posada a la intempèrie. Si no hi ha afegits recents, el conjunt és com una perllongació del paisatge habitat amb harmonia. Estimat, segurament sense adonar"se'n. A l'ombra dels arbres de la plaça, allà on encara arriben les flors de les hortènsies, es beuen els vins de la terra i es mengen productes, que a vegades tenen gust de merla i llentiscle, elaborats a la terra. Boscos com el de Vizzavona ofereixen la bellesa natural que sempre manté la terra, si els habitants no la fan malbé. El Monte d'Oro es desfà de la neu i tot és un cant cristal·lí de l'aigua que, encarrilada dins els seus camins, té noms com Agnone, Fulminato o Vecchio. S'hi pesquen truites. Fruiten l'arboç i la murtra, floreixen les roses salvatges. Encara amb el gust humit de la muntanya, s'arriba a un port o a una petita platja i, si encara no hi ha arribat del tot això que en diuen progrés, és possible trobar"hi els petits/grans plaers de la simplicitat. S'escolta una música corsa, es mengen uns molls torrats, es beu vi Sartène o Porto"Vecchio. I es calla, s'estima o es fan poemes; tot junt o per separat.