La pedagogia espacial de Sevastianov (1978)

Missatges com aquest són recollits per Sevastianov acompanyats de part gràfica, fàcilment assimilada pels menors. Parla dels Vostok, els Vosjod, el Soyuz i altres navilis que han solcat els espais interestelars a la recerca d'una vida, igual o semblant a la terrestre, que de cap manera encara no han pogut trobar. Mentrestant, els lectors aprenen a admirar el coratge de la cosmonauta Valentina Nicolayeva Tereshlova, primera dona de l'espai, o Alexei Leonov, el primer que sortí a l'exterior de la seva nau. Tots observant aquestes imatges un pensa en la indefensió de l'home al davant de la immensitat astronàutica, quan el pilot, fermat amb el seu cordó umbilical a la seva nau, sembla una criatura que abans de nèixer depèn del ventre de la mare. Els lectors han de viure aleshores aquesta sensació de solitut, de gran misteri científic, de mil horitzons invisibles i insondables. «S'acabà el treball sobre l'òrbita... "explica Sevastianov" i els cosmonautes es preparen per al seu retorn a la Terra. Es posen les escafandres, s'ajusten els cinturons de seguretat i connecten el motor del coet. De seguida la velocitat de la nau disminueix. La càpsula se separa i vola cap a la Terra. Quan entra dins la nostra atmosfera l'aparell s'encalenteix molt amb el fregament de l'aire. Però és impossible que cremi, doncs l'han aïllat amb una capa protectora i reguladora de la calor. Gràcies a tal capa la temperatura dins la càpsula és la mateixa que hi pot haver a ca teva. Quan arriben, més o manco, a la zona que és el cim per on poden volar els avions s'obre un paracaigudes a la part superior de la càpsula i els cosmonautes es poden apropar poc a poc a la Terra. Helicòpters volant entorn vigilen les operacions d'aterratge...».

La lliçó sembla senzilla. Potser massa senzilla.