Hivern al museu

Després de la gatera agafada amb la contemplació de totes les coses belles de l'interior, un pati ofereix la possibilitat de passejar sota els arbres que, com si encara no sabessin que ha arribat l'hivern "la temperatura ho nega constantment", mantenen les fulles que, ja ben grogues, cauen lentament. Un cop a terra, qualsevol buf de vent les passeja, arreplega pels racons, en fa caramulls de tonalitats diverses. Un cop reposades, s'espargeixen sobre els mosaics que la gent pot trepitjar lliurement, el seu color vegetal i caduc juga amb els perennes i estables colors i dibuixos que, segles enrere, una gent mediterrània creà per decorar temples i estances de les cases. A través de los obertures de les altes parets de la fortificació es veuen les cases emblanquinades de la ciutat, el port amb les barques de pesca que entren i surten: blau intens, horitzó marítim esgarrinxat per embarcacions que han crescut a partir d'un punt en principi imperceptible. Aquesta visió viva i mòbil no s'allunya massa de la que es trobarà de nou quan es travessin les sales del museu: barques, pescadors i peixos, un món viu que cada dia es fa present als molls i a les parades del mercat; mitologies de la memòria antiga; cares d'algú "fa mil anys, o era ara mateix?" que hem conegut. Res no és massa diferent, com les fulles que continuen jugant sobre els mosaics que la gent trepitja sense fer-hi gens d'esment.