Andalusia, república o mort (1840)

A començament de 1840, s'escampava per terres andaluses la propaganda ideològica republicana federal, és a dir, els principis del liberalisme portats a les seves darreres conseqüències socials i econòmiques. Els pagesos, aquí hauríem de dir millor camperols, es llancen, per primera vegada, encetant així la lluita antifeudal, a l'ocupació de terres, mentre criden : Visca la República! República o mort! I és que per aquella gent, república era sinònim de llibertat contra el caciquisme. El repartiment de terres significava el final de la fam i la misèria. Un Estat federal i sobirà, totalment popularista, era l'esperança de molts. Amb totes aquestes estratègies polítiques, els treballadors, sempre despullats dels seus mitjans de producció, protagonitzaran tot un seguit de petites sublevacions que la història rarament recull i que així i tot són la semença del moviment obrer d'aquest país. Les sublevacions de 1854 i 1855, l'alçament dels pobles d'Utrera i El Arahal el 1857 i la insurrecció de Loja el 1861, demostren fins on havia arribat el malestar i la injustícia al sud de l'Estat espanyol. En aquestes revoltes populars es cremen arxius notarials i són assaltades algunes casernes de la Guàrdia Civil, és a dir, els símbols jurídics i els instruments de la repressió. Un famós periodista d'aquells temps, Eusebio Blasco, de La Epoca, explicava quin era el clima popular de marginació i pobresa: «Enmig del luxe i goig de la Cort, jo no sentia més que una paraula que restà gravada en la meva oïda, paraula que repetia tothom i que era l'expressió de tota una època, l'anunci de la fi d'una societat i el naixement d'una societat nova. Madrid repetia en veu baixa i a tota hora: «La Gorda! Se va a armar la Gorda! Que viene la Gorda!»...