Escola i palmeres

De sobte, un crit trencà el silenci, i el mateix temps tot el xivarri de la jovenalla a un pati d'esbarjo: des de l'edifici, situat entre els jardins i els carrers, un professor invitava el foraster a visitar la seva escola. En fer-ho, la curiositat encesa s'obrí en preguntes que cercaven fer un retrat d'aquella persona que havia arribat al seu territori. La mescla de curiositat i simpatia desbaratava els jocs començats, esvalotava les aules i es feia invitació a càrrec de l'equip directiu. Tothom volia saber coses i tothom volia sortir a la foto. Per les finestres, mig entelades per la pols enganxada, es veien les palmeres que quasi entraven dins les aules, i un home que tallava les violes amb els dàtils ja ben madurs.

Han passat uns pocs mesos i tot ja té un tel de llunyania, com si a la memòria, com als vidres de l'escola, també s'hi posàs la pols del desert. Però en veure una instantània d'aquell dia, es neteja el vidre que separa l'avui de l'ahir, i reviu el record de la visita a l'escola En Dar (si vaig escriure el nom correctament) a El Kharga, un oasi egipci amb aeroport, universitat, hotels i carrers ben traçats i moderns. Amb el record del temps passat a l'escola també hi surten altres moments de l'estada a aquella illa dins el desert, on la gent que hi viu és agradable, hospitalària i generosa. Tot això ho ha fet possible un rectangle de 10 x 15 centímetres, una instantània que és clau i desentelador de la memòria que se'n va.