El gener del 1899, fa ara cent anys, entrava amb un gran
pessimisme oficial, no popular. A la guerra del 98 hi havia moltes
castes de derrota. La derrota del Govern centralista de la
Restauració borbònica amb la seva vergonyosa política
aristocràtica, burgesa i caciquil. La derrota dels soldats que
retornen de les perdudes colònies, malalts, mutilats i mig morts de
fam, quasi tots de famílies humils, que res guanyaven en aquell
conflicte i hi perdien en canvi els éssers estimats. La derrota
dels intel·lectuals de taverna, dels politicastres patrioters... I
la derrota que el poble planer pateix, des de fa segles, en l'àmbit
familiar, dins la més espantosa pobresa, la misèria, les
estructures quasi feudals, havent arribat tard al tren de la
Revolució industrial...
Gabriel Maura, en un article publicat a la revista Faro, el
1908, batia a la colla d'escriptors del moment com Generació del
desastre, però Azorín no sembla estar d'acord amb aquesta
denominació tan pessimista i la substitueix, el 1913, per Generació
del 98, que vol que sigui castellanista, espanyolista i
conservadora del mateix orgull que ens havia duit al camp de
batalla contra una de les primeres potències industrials i militars
del món. Sembla que era més oportú parlar de «regeneracionisme», a
l'estil de Costa o seguint el discurs d'Unamuno: «Les ones de la
història, amb la seva remor i la seva escuma, ferides sempre pel
sol, roden sobre una mar contínua, fonda, immensament més fonda que
la capa que oneja sobre una mar silenciosa i al qual darrer fons no
arriba mai el sol. Tot el que conten, cada dia, els periòdics, la
història tota del present moment històric, no és altra cosa que la
superfície de la mar, una superfície que es gela i cristalitza en
els llibres i registres, i un cop cristalitzada així, una capa
dura, no major pel que fa a la vida intrahistòrica que aquesta
pobre escorça on vivim en relació al foc ardent que porta dintre.
Els periòdics res diuen de la vida silenciosa dels milions d'homes
sense història que a totes les hores del dia i a tots els països
del planeta s'aixequen a una ordre del sol i van als seus camps a
seguir l'oscura i silenciosa tasca quotidiana i eterna, aquesta
tasca que com la de les madrèpores suboceàniques posen els
fonaments als illots de la història...».
I Unamuno deixa molt clar el seu missatge quan diu: «És tot
moribund? No. El futur de la societat d'aquest país espera dins la
nostra societat històrica, en la intrahistòria, en el poble
desconegut, i no sorgirà potent fins que no el despertin els vents
o, si voleu, vendavals de l'ambient europeu».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.