Apel·les Mestres i l'ecologisme (1885)

Apel·les Mestres (Barcelona, 1854-1936), que mor el mateix dia que esclatava la Guerra Civil, conreà l'art i la literatura des que era joveníssim. Fou l'insuperat il·lustrador i al mateix temps l'infatigable autor de llibres de poesia, de prosa i de teatre. Consolidà el seu prestigi tant en l'un com en l'altre aspectes de la seva personalitat. Les seves obres, gràfiques i literàries són el testimoni de l'esforç d'una de les personalitats més importants de la segona meitat del XIX. Així i tot ha sofert la marginació per part dels mal anomenats «puristes» o «exquisits» que només creuen que és literatura un dels nombrosos aspectes de la literatura. Però tal volta un dels mèrits d'aquest autor és el seu militant esperit ecologista que es reflecteix en els seus relats que porten per títol Contes bosquetans i on ens descriu amb gran mestria aquests moments de l'any, els que ara mateix vivim: «Quan s'esbandiren les darreres flors de l'estiu i les pluges tardorals s'ensenyoriren de la terra, la falzilla, que tenia son niu a l'entrada d'un canal en el teulat de la rònega ermita, esternudà dues vegades i conegué que s'havia refredat. Mal senyal! "va pensar" Ja ve el mal temps, el temps de les boires i de les pluges, precursor dels temps de les neus i les glaçades, segons diuen. El més prudent seria emigrar al pas de les roses... I les pluges començaren a caure lentes, acompassades, amb la pertinàcia del que és inacabable; i la terra s'encatifà de fullaraca groga i les soques dels arbres s'abrigaren amb mantells de molsa envellutada... La tardor regnava amb tota sa melangiosa pompa en aquelles solitàries altures...».