Potser no he estat tan conscient del pas del temps, en el sentit més agònic del terme, com quan fa unes setmanes vaig rebre una atenta carta de la Conselleria de Salut de la meva Comunitat autònoma on em comunicaven que, en constar-los que ja havia arribat als 50, fora convenient que em fes una anàlisi per descartar el càncer de còlon. Una carta en què, com si jo fos un nen petit, em donaven tota mena d'instruccions i facilitats perquè, obedient, passés pel control mèdic. Cosa que a mi, com a home que segueix aferrat a la seva masculinitat omnipotent, sempre m'ha suposat un exercici incòmode de superació. Jo també soc d'aquests homes -i em consta que som molts- porucs davant la malaltia, covards davant les agulles i, pitjor encara, en batalla contínua contra la necessitat d'autocura que sempre hem entès com si fos una mena de minva de la nostra virilitat.
Tot i això, quan passes la barrera dels 50, múltiples senyals, hi inclosa la publicitat en què abans no et fixaves, et claven una plantofada de realitat i t'alerten de la fragilitat que no volem veure. Va ser llavors també quan jo -un nen estricte complidor de les regles- vaig començar a fer-me cada any una anàlisi per vigilar que la meva pròstata, aquest reducte finalment pervers de la nostra masculinitat vinguda a menys, no mostrés cap indici de deteriorament alarmant.
Totes aquestes llumetes vermelles que comencen a encendre's quan tu creies que ara -just ara!- la joventut podria ser un etern tresor retransmès per les xarxes, t'indiquen que comences una altra etapa que, inevitablement -i tant de bo sigui més aviat tard- et portarà al declivi . És com si comencessis a notar que la columna que sempre et va elevar per sobre de la resta comença a esquerdar-se, que el púlpit ja no et sosté com antany i que l'heroi que creies que eres amb prou feines remunta el vol. I això que nosaltres, a diferència de les dones, sempre hem tingut com a avantatge la maduresa. Els anys sempre ens fan atractius, savis i més poderosos. Com ens ensenya la cultura masclista, allò que a nosaltres ens suma a elles els resta.
Tot i que els avenços mèdics -almenys en els que vivim a la part privilegiada del planeta- ens permeten viure més anys, i que avui els 50 gairebé es perceben com si fossin una mena de segona joventut, també és cert que el nostre cos no deixa de ser una eina fràgil. Que en cap cas, malgrat la nostra socialització heroica, és una cosa semblant a una màquina de la qual podem obtenir dia rere dia el màxim rendiment. S'imposa, doncs, una bona dosi de seny perquè ens adonem finalment, encara que sigui obligats per la pressió de l'Estat que amb nosaltres actua com un pare, que hem de començar a reconciliar-nos amb les nostres febleses, a percebre el nostre cos com un instrument que ens permet ser i sentir, estar i relacionar-nos, i que per aquestes funcions tan fonamentals requereix ser tractat amb cura. Amb la delicadesa amb què acaronem els fulls d'aquell llibre que ens agradaria que ens sobrevisqués.
Complir els 50, incloses les tensions que en un hipocondríac com jo generen els laboratoris i les anàlisis, pot ser, doncs, una magnífica oportunitat per despullar-nos de moltes ximpleries, per situar el nostre ego narcisista en un lloc que no molesti gaire i per, mitjançant l’exercici que suposa reconèixer la nostra vulnerabilitat, ser també més conscients de la dels altres. Reconciliats amb el nen curiós i aprenent que ho tenia tot per fer i alliberats progressivament del fardell de masculines potències que són com a cèl·lules cancerígenes que ens van corcant per dins. Aquest seria el millor 'negatiu' que ens podrien donar a l'informe mèdic que tradueix en termes impossibles les interioritats de les nostres parts baixes. Aquelles parts en què durant segles vàrem fer residir el centre del món.
Article publicat al número d'Octubre de 2021 de la Revista GQ. També al 'Cuaderno de bitácora' 'Las horas' de l’autor. https://bit.ly/3C4w3EV
