Jardins mediterranis a Palma

1 de 2

2 de 2

Àngel Terron21/04/25 22:47

La 'Fundació Joan March' del carrer Sant Miquel està acollint una sèrie de conferències sobre 'Jardins Mediterranis'. Fa uns dies Ana Luengo ens parlà de l’emoció que produeix un jardí, espai de memòria on ens refugiam. Va posar com a exemple cinc jardins, el primer dels quals era les restes dels 'Jardins de l’Acadèmia' de Plató; ara just una paret seca, herbes refulgents i arbres recents. Però l’emoció ens embarga per la història que s’hi respira. A mi en passà el mateix quan de viatge per Macedònia arribaren al lloc, on entre rierols que canten i arbredes atapeïdes, apareix un petit pla davant una roca alta amb una petita cova amb estalactites i les bases de les columnes d’una construcció antiga on Aristòtil va instruir Alexandre, Ptolemeu i els seus companys. La construcció del porticada era l’antiga aula o gimnàs, similar a la que es troba a Herculà, i els alumnes vivien a cabanes ben folrades, com sembla feien també els deixebles de Plató. És a dir, el contacte amb la natura era essencial en els dos casos.

Fent ús de la memòria vull recordar tres jardins mediterranis de Palma que m’emocionen especialment. El tres, i aquesta és una definició que aportà el conferenciant Jesús Moraime, estan encerclats de murs o parets seques: els murs del clos actuen de protectors dels vents i les calors del clima mediterrani quasi desèrtic; sembla que tot començà pels jardins perses imperials. Cap d’aquests està a un espai públic on s’usa una jardineria més estandarditzada.

El primer, al que ara s’hi té accés, és el 'Jardí del Bisbe' amb entrada monumental pel carrer Sant Pere Nolasc, allà hi ha un safareig que refresca l’ambient i on neden carpes de colors, hi ha ombres protectores d’enramades, arbres fruiters i melangia; el fotògraf J. Garcia-Delgado n’ha fet imatges esplendents.

El segon és més petit. És el jardí que es troba a l’entrada dels 'Banys Àrabs' amb flors i arbres fruiters amb passadissos de terra premsada amb pedres i amb teules delimitar l’espai on creixen les plantes i molts de cossiols. Té cap al sud la protecció d’una gran paret de la casa veïnada que el protegeix una mica del sol i del vent marí. És una delícia caminar per allí abans d’entrar a les belles ruïnes de l’esperit àrab.

El tercer és tal volta el més gran i més desconegut. Forma un paral·lelogram de cent metres per setanta metres aproximadament. És el 'Jardí de la possessió de son Lledó', actualment el rectorat de la UIB i un dels seus costats és a l’entrada del gran casal. És un jardí històric, amb safareig, basses d’aigua on creixien els nenúfars, pins, lledoners, palmeres, tarongers, cedres bellíssims i un quiosc al bell mig tancat amb harmonioses gelosies de fusta. Avui he caminat per ell compartint espai amb les mèrleres i paons que l’habiten. L’he vist una mica descurat, hi ha palmeres mortes pel becut que s’haurien de retirar; a alguna de les construccions petites, la teulada ha passat per ull; i s’haurien de retallar una mica les mates que envaeixen els caminois. Però el jardí està preservat, i respira l’emoció pairal i un esperit de viure que resta inalterat. Adesiara hi vaig, i sempre em commou aquesta geometria de la memòria dels temps passats.